Demà

Man­tinc una llarga con­versa amb l’amic M, que té una llarga tra­jectòria com a escèptic mili­tant només inter­rom­puda per sumar-se a l’espe­rança d’una Cata­lu­nya inde­pen­dent. Per això, en aquests temps en què el sobi­ra­nisme viu enmig de sac­se­ja­des, divi­si­ons i con­tra­dic­ci­ons, li rebrota amb faci­li­tat la temp­tació de tor­nar a la seva con­for­ta­ble tri­buna d’incre­du­li­tat i des­con­fiança. M con­si­dera que ens entre­te­nim massa a ana­lit­zar els esde­ve­ni­ments de l’agenda política i les estratègies que els acom­pa­nyen, en comp­tes de dedi­car les ener­gies a acci­ons que pro­vo­quin direc­ta­ment el canvi. Creu que la classe política pateix una crònica síndrome d’Esto­colm amb relació als matei­xos grups econòmics que la sot­me­ten i cor­rom­pen i que quan la con­ver­tim en pro­ta­go­nista del nos­tre interès no fem altra cosa que nor­ma­lit­zar un cer­cle viciós que no ens porta enlloc: par­lem de quel­com de què vol que par­lem i no fem altra cosa.

No li sé res­pon­dre prou bé perquè una veri­tat sim­pli­fi­cada sem­pre és difícil de reba­tre. Però crec que la millor res­posta és la que tro­barà demà als car­rers de Bar­ce­lona. Cen­te­nars de milers de per­so­nes amb cen­te­nars de milers d’argu­ments –perquè cada casa és un món i cadascú aporta mati­sos pro­pis a la mobi­lit­zació i a la rei­vin­di­cació– acu­di­ran a la con­cen­tració de la Diada pas­sant per damunt d’augu­ris, repres­si­ons, des­mo­bi­lit­za­ci­ons, divi­si­ons, des­en­ci­sos, impaciències i temors. Tots ells, rics en la diver­si­tat, units en la per­sistència i tos­suts en l’objec­tiu, dis­po­sen de l’eina democràtica més pode­rosa per a qual­se­vol canvi: el vot. Això és el que ens ha permès arri­bar fins aquí per damunt dels interes­sos de la política i de la seva agenda, i el que ens ha de per­me­tre con­ti­nuar. Perquè no hi ha demà sense avui, amic M.