Ravensbrück 62.480

Dis­sabte pas­sat, a la sala poli­va­lent del con­junt moder­nista del Molí de l’Oli-Casa Mauri de la Pobla de Segur, va tenir lloc un acte com­me­mo­ra­tiu titu­lat Històries de vida de l’anti­fei­xisme, l’exili i la depor­tació, que va ser­vir de reco­nei­xe­ment a Con­xita Grangé Veleta (Espui, 6 d’agost del 1925 - Tolosa, 27 d’agost del 2019), l’última super­vi­vent cata­lana de Ravensbrück, i a totes les depor­ta­des repu­bli­ca­nes cata­la­nes i espa­nyo­les que, per col·labo­rar amb la resistència fran­cesa, van anar a parar –i mol­tes a tro­bar-hi la mort– a aquest camp de con­cen­tració per a dones situat 90 quilòmetres al nord de Berlín. L’his­to­ri­a­dor Josep Cal­vet va con­tex­tu­a­lit­zar l’exili i la depor­tació amb apunts biogràfics de Josep Cubiló Sau­rina (la Pobla de Segur, 1918 - Ausat, 1972), que va sobre­viure a qua­tre anys al camp de con­cen­tració de Maut­hau­sen, on van morir entorn del 70% dels més de set mil repu­bli­cans espa­nyols depor­tats, i la neboda de Con­xita Grangé, Carme Rei-Gran­ger, va fer la seva bio­gra­fia. Final­ment, la con­se­llera de Justícia, Ester Cape­lla, va inau­gu­rar l’expo­sició El camp de con­cen­tració per a dones de Ravensbrück, que romandrà oberta fins al 6 d’octu­bre.

És d’agrair la feina que fan el Memo­rial Democràtic i la direcció gene­ral de la Memòria Democràtica des de fa més de deu anys per recu­pe­rar la memòria silen­ci­ada durant la dic­ta­dura i la tran­sició democràtica. Així, en com­pli­ment del que dis­po­sen la llei del memo­rial democràtic del 31 d’octu­bre del 2007 i la llei sobre la loca­lit­zació i la iden­ti­fi­cació de les per­so­nes des­a­pa­re­gu­des durant la guerra civil i la dic­ta­dura fran­quista, i la dig­ni­fi­cació de les fos­ses comu­nes del 30 de juny del 2009, hom ha pro­ce­dit a senya­lit­zar, dig­ni­fi­car i exhu­mar fos­ses de sol­dats i vícti­mes de la repressió; a orga­nit­zar actes com el de la Pobla per tot el ter­ri­tori i con­gres­sos acadèmics cen­trats en la guerra civil, les fos­ses comu­nes, l’exili o la tran­sició a Cata­lu­nya; a museïtzar esce­na­ris de la guerra civil; a inven­ta­riar la sim­bo­lo­gia fran­quista; a con­fec­ci­o­nar bases de dades de la repressió de la dic­ta­dura; a hono­rar les vícti­mes dels camps d’exter­mini nazis...

I calia fer-ho –i cal con­ti­nuar fent-ho– perquè és un deute amb unes gene­ra­ci­ons que es van jugar la vida per man­te­nir unes lli­ber­tats i un règim repu­blicà i democràtic que el fei­xisme va anor­rear per la força de les armes i de la repressió, sem­brant el país de cadàvers i pro­vo­cant un exili de pro­por­ci­ons des­co­mu­nals.

Els repu­bli­cans cata­lans i espa­nyols no llui­ta­ven per Cata­lu­nya –o no només ni tots per Cata­lu­nya en el cas dels cata­lans–, llui­ta­ven con­tra el fei­xisme. Tam­poc tots aquells que s’enfron­ta­ren a la dic­ta­dura ho feien per la inde­pendència de Cata­lu­nya, però sí per recu­pe­rar unes lli­ber­tats, uns drets de ciu­ta­da­nia i una dig­ni­tat arra­bas­sa­des. I són pre­ci­sa­ment aques­tes lli­ber­tats, aquests drets i aquesta dig­ni­tat de ciu­ta­dans, els valors repu­bli­cans en defi­ni­tiva, els que legi­ti­men el dret a deci­dir el futur polític que com a ciu­ta­dans lliu­res vul­guin con­ce­dir-se els cata­lans i cata­la­nes en un referèndum rea­lit­zat en ple­ni­tud democràtica.

I és per això que ara, en moments d’incer­tesa, de dub­tes, d’errors, d’una uni­tat mal­mesa (tam­poc cal ide­a­lit­zar una uni­tat que mai ha exis­tit perquè aquesta és, afor­tu­na­da­ment, una soci­e­tat diversa i plu­ral), de repressió, convé res­ca­ba­lar la memòria de tots aquells que dona­ren la vida en la lluita per les lli­ber­tats. Ara, quan molts que es diuen demòcra­tes i d’esquer­res han obli­dat la lluita d’aquells repu­bli­cans cata­lans i espa­nyols con­tra el fei­xisme, i rebut­gen les seves arrels repu­bli­ca­nes per abraçar amb entu­si­asme una monar­quia impo­sada per la dic­ta­dura, és més neces­sari que mai recor­dar la seva dig­ni­tat i sacri­fici. I és bo recor­dar-ho en un dia com avui, amb una Diada a les por­tes d’una sentència injusta.

El procés ini­ciat a Cata­lu­nya és irre­ver­si­ble, puix, acabi com acabi, res tor­narà a ser com abans i qual­se­vol nova entesa amb l’Estat i les for­ces polítiques espa­nyo­les haurà de par­tir del fet incon­tes­ta­ble de la volun­tat expres­sada en con­di­ci­ons més que adver­ses per més de dos mili­ons de ciu­ta­dans l’1-O. És un fet ines­bor­ra­ble. El pre­si­dent espa­nyol en fun­ci­ons, Pedro Sánchez, diu que “nego­ciar és voler nego­ciar... No impo­sar, sinó acor­dar... i que en una bona nego­ci­ació no pot haver-hi ni ven­ce­dors ni vençuts...” És, en suma, una qüestió de volun­tat. No sem­bla, doncs, un bon camí afer­rar-se a la Cons­ti­tució per tan­car les por­tes a qual­se­vol acord amb les for­ces inde­pen­den­tis­tes i igno­rar la gene­ro­si­tat d’ERC, dis­po­sada a no blo­que­jar el seu nome­na­ment.

Bona Diada!