Opinió

Tribuna

La desigualtat, té límit?

“Les revolucions s’han produït fins ara als estats; en el futur seran més globals i de majors conseqüències

“La regla d’or del capi­ta­lisme segueix sent avui, com a començaments del segle XIX, una expro­pi­ació crei­xent dels guanys que pro­du­eix el tre­ball dels obrers, a costa no sola­ment del seu nivell de vida, sinó també dels seus drets i lli­ber­tats... hi ha una autèntica indústria intel·lec­tual que pro­mou la idea que tot va cada vegada millor en un món de progrés...”. L’engany és gran i comu­ni­ca­ti­va­ment eficaç.

Els fets sos­te­nen aquesta tesi expo­sada per Josep Fon­tana. Un terç dels tre­ba­lla­dors euro­peus tenen con­trac­tes labo­rals que no “paguen” els ser­veis públics que reben com a ciu­ta­dans. Hi ha a Europa 55.000 agències que pro­por­ci­o­nen tre­ba­lla­dors amb sala­ris bai­xos i sense esta­bi­li­tat en l’ocu­pació. A Espa­nya el 70% de la con­trac­tació labo­ral ho és amb con­trac­tes tem­po­rals, molts de curta durada, que, lògica­ment, gene­ren un escàs dret a l’atur, una insu­fi­ci­ent capi­ta­lit­zació per la jubi­lació i una pre­ca­ri­e­tat i inse­gu­re­tat social. L’objec­tiu de la reducció de l’atur ha creat una exces­siva des­re­gu­lació labo­ral i els efec­tes després d’anys d’aquesta política són ara visi­bles. Als EUA al 2020 el 40% dels tre­ba­lla­dors seran “con­trac­tis­tes inde­pen­dents” amb pocs, si algun, dret social i nul·la esta­bi­li­tat en l’ocu­pació. A Espa­nya els joves amb for­mació uni­ver­sitària i feina no poden adqui­rir un habi­tatge i gas­ten més del 50% del seu salari en el llo­guer de la casa on viuen, sovint de manera com­par­tida. És una dada objec­tiva de pobresa... A Suïssa per llei ningú pot llo­gar una casa que suposi més del 40% del seu ingrés total.

El pro­blema ve de lluny. La tendència a la desi­gual­tat és ara impa­ra­ble i acce­le­rat. Al segle XIX ho va ser per la pro­le­ta­rit­zació de la mà d’obra per una revo­lució indus­trial que la pre­ci­sava i que al Regne Unit ja va començar un segle abans amb la pri­va­tit­zació de les ter­res comu­nals, enclo­su­res, que van expro­piar als cam­pe­rols del seu capi­tal tra­di­ci­o­nal i esta­ble, la terra, i els va con­ver­tir en pro­le­ta­ris. La teo­ria de Josep Fon­tana és que això no es pro­du­eix per l’efecte directe del capi­ta­lisme, sinó per l’acció dels estats domi­nats per elits que defen­sen la seva “pro­pi­e­tat” i evi­ten que més per­so­nes hi acce­dei­xin perquè la pro­pi­e­tat és una exclusió dels altres sobre el que és propi, sobre el que és decla­rat com a propi.

Com explica Piketty, la desi­gual­tat, des que hi ha dades fia­bles, a par­tir del segle XIX, creix i arriba al màxim a l’inici de la pri­mera guerra mun­dial, al 1914. Es va mode­rar amb les guer­res del 1914 i 1939 per tor­nar a créixer a par­tir dels anys vui­tanta, en què les polítiques neo­li­be­rals de Rea­gan i Thatc­her van tor­nar a incre­men­tar la desi­gual­tat; de fet la situ­ació el  2007 a l’inici de la crisi a Europa i els EUA és idèntica a la del 1914. El feno­men, una vegada des­a­pa­re­guda la referència de l’URSS i del mar­xisme que supo­sava un fre al libe­ra­lisme des­a­fo­rat, i reforçada la glo­ba­lit­zació, ha con­ti­nuat incre­men­tant la desi­gual­tat i també la diferència entre les ren­des de tre­ball i de capi­tal. La inse­gu­re­tat que això genera –hi ha grups soci­als que no tenen res a per­dre– ha fet que la població reclusa als EUA s’hagi qua­dru­pli­cat des del 1920, amb 2,3 mili­ons de pre­sos i 4,3 mili­ons en lli­ber­tat con­di­ci­o­nal...

Aquesta situ­ació està cre­ant a Occi­dent una classe mit­jana empo­brida i que, en tant que enve­llida i més lon­geva, supo­sarà en el futur un pes econòmic difícil de supor­tar econòmica­ment pels estats, perquè els sala­ris bai­xos no poden con­tri­buir via impos­tos a sufra­gar les des­pe­ses que aquests ciu­ta­dans supo­sen per a l’Estat i el sis­tema fis­cal grava insu­fi­ci­ent­ment les ren­des de capi­tal, que la glo­ba­lit­zació ha difi­cul­tat encara més. Els empre­sa­ris han basat en excés la com­pe­ti­ti­vi­tat dels seu nego­cis en l’aba­ra­ti­ment del tre­ball, no per com­pe­ti­ti­vi­tat, sinó per sala­ris bai­xos, i això crea un dèficit públic, els tre­ba­lla­dors no poden con­tri­buir-hi per manca de ren­des del tre­ball i els estats són incapaços de dis­cri­mi­nar per raons elec­to­rals la fis­ca­li­tat per incre­men­tar la con­tri­bució dels que tenen ren­des més altes. No es pot sos­te­nir així l’estat del benes­tar del que avui dis­po­sem a Europa. El dèficit de les pen­si­ons a Espa­nya és un pri­mer senyal d’alarma.

És una equació que té difícil solució. En ciència, quan això passa s’ha de tro­bar una nova teo­ria, un canvi de para­digma que aporti una solució que eviti la des­trucció del sis­tema científic qüesti­o­nat; en política, el final és –ho ha estat sem­pre– la guerra o la revo­lució. La solució no sem­bla pos­si­ble via refor­mes i mode­ració de les ren­des de capi­tal perquè l’eco­no­mia és pro­gres­si­va­ment més glo­bal i libe­ra­lit­zada i el marc d’actu­ació dels estats més local. Hi ha un des­en­caix. Qui tin­dria l’auto­ri­tat per impo­sar la solució? L’entorn del con­flicte ja no és una con­fron­tació entre les for­ces del capi­tal i tre­ball en el marc de l’Estat com ha estat els dar­rers dos segles, sinó en un marc glo­bal. La naci­o­na­lit­zació del mit­jans pro­duc­tius i del capi­tal i el repar­ti­ment de la riquesa via impos­tos tenen ara una eficàcia mode­rada per les raons expo­sa­des, l’esce­nari els supera. Fins ara les revo­lu­ci­ons s’han produït en el si dels estats; en el futur seran més glo­bals i, per tant, de con­seqüències majors, però més des­co­ne­gu­des, no hi ha pre­ce­dents.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia