El principi i el final

És moment d’adaptacions sobtades, potser de les més intenses de l’any, en què es passa del descans i dels horaris regirats, del desori i la disbauxa, a l’ordre estricte, a les hores de descans necessàries, a la planificació conscient i finalista, lluny tot plegat del que s’ha fet a l’estiu. És el final d’un període, l’estiu, on les emocions han estat a flor de pell, temps en què els nens han seguit el ritme dels adults i on la norma ha estat la no norma, aquella que trenca amb els savis costums, la dels avis condescendents i la dels pares alliberats per unes hores i uns dies. És el final dels aparcaments impossibles, dels menjars ràpids o d’àpats allargassats fins a molt tard. És el final de les vacances, les dels nens i dels joves, no sempre equivalents en temps amb les de la família. Als municipis turístics els toca fer balanç, quan el fan, per retornar a la realitat fins a la propera temporada. Res fa pensar que els bons desitjos esdevinguin realitats en el futur. És el final d’un relaxament que ens autoimposem i que deixem que passi com si fossin les darreres vacances de la nostra vida. Esperem el retorn de les activitats habituals, del començament de l’escola sobretot, de l’alliberament dels horaris nefastos, de les lluites per menjar i dormir i de fer coses que ens mantinguin actius. Hauria de ser l’inici perquè els pares retrobin els seus fills, de conviure-hi, de conèixe’ls una mica més, d’educar-los plenament, fent tot allò que ens costa per les obligacions laborals que tenim o per les tensions derivades del dia a dia. És de nou una gran oportunitat.

És l’inici del retorn a la rutina, aquella que maleïm però que alhora desitgem perquè ens permet posar les coses novament a lloc. És el retrobament amb la realitat que voldríem evitar però que per uns moments ens allibera del desordre viscut. És l’inici del curs escolar, la compra del material i la constatació que la gratuïtat de l’educació és tan sols un miratge. Moltes famílies hauran de tirar d’estalvis per comprar tot el material escolar, apuntar-se a les extraescolars i seguir el ritme de les competicions esportives que fan els fills. És moment de novetats, de la nova proposta educativa: el batxillerat de tres anys amb doble titulació. És un moment clau per redefinir i impulsar els grans eixos de la qualitat educativa: la creativitat en els nens, la transformació metodològica que suposaria aprendre fent amb les mans i no solament escoltant i completant quaderns, l’ajut per aprendre a equivocar-se com a motor de l’aprenentatge significatiu, per l’aprofitament de les eines socials de comunicació com a font de coneixement real i proper. És l’inici, de veritat, per treballar sobre la quotidianitat, sobre una realitat immediata que és font d’experiències. És l’inici d’un moment per aprendre divertint-se pensant més enllà del que tenim, veiem o fem, des d’una perspectiva global però per actuar a casa o a l’escola, localment. És un bon moment per començar a invertir l’ordre de l’ensenyament dedicant temps a casa per reflexionar i a l’escola per compartir i per aprofundir deslliurant-nos dels currículums feixucs i sobrecarregats inspirats en les avaluacions externes. És l’inici que costa d’enllaçar amb el retorn a una realitat que aposta per la innovació i la creativitat. És la porta a la tardor, la moda de tardor-hivern, els aparadors i les compres per omplir nevera. Veiem carrers en obres, caos circulatori i gent a pertot. La ciutat s’omple de vida. Educar és feina de tots, també dels polítics en un any convuls i incert on el principi i el final es donen la mà.