La veritat

La Fiscalía General del Estado acaba de tipificar que serà delicte d’odi “incitar l’odi contra els nazis”. Sobre aquestes terres bellugadisses, s’ha construït una catedral jurídica que fa que la veritat ja sigui una categoria del tot supèrflua. A partir d’ara, exposar la veracitat inapel·lable de la indústria de la mort que va dur a terme el nazisme, o denunciar el proselitisme d’aquesta indústria per part del neonazisme, pot ser considerat un delicte d’odi. Per tant: amb la veritat, ja no n’hi ha prou. Recollim, és clar, els fruits verinosos de l’ús i abús que s’ha fet d’un concepte de ficció paradoxal i arbitrari, que diu que tot és ficció menys les ficcions que alguns poders hegemònics imposen.

“L’economia és una ficció”, va dir un famós economista en una conferència. I vaig pensar: tant de bo molts dels que estem aquí escoltant-te poguéssim participar de la ficció del teu compte corrent. “La vida sencera és una ficció”, va dir el professor de teoria literària abans de redundar en la idea que tot abordatge de la realitat és pura narrativa. I vaig pensar en un comentari lluminós de l’escriptor Wallace Stegner: “Les vides humanes rarament s’ajusten a les convencions de la ficció.” Una periodista estel·lar va sentenciar: “El periodista ha de saber que la veritat no existeix, i que tot és ficció: l’ètica, la religió, la memòria històrica i fins la identitat personal.” M’hauria agradat enviar-li una poma embolicada en un paper amb aquestes dues cites: “No sabem on és la veritat, però gràcies al mètode científic sabem fugir de l’error” (Karl Popper); “La necessitat de veritat és la més sagrada de totes. Tanmateix, mai se’n parla” (Simone Weil). I no. No tot és ficció. Ni el mal de queixal, ni el franquisme tunejat, ni les lleis que empresonen demòcrates, ni la cel·la mentiderament oberta de l’exili.