Arròs negre

Un movi­ment de mobles a casa fa que trobi el lli­bre de Josep Pla El que hem men­jat, que donava per per­dut. En pico uns capítols. De la pri­mera lec­tura havia tret la impressió tin­guda per cor­rent: a través de la cuina, l’autor, com gai­rebé sem­pre, explica el país. El “país” en sen­tit ampli: pon­dera la cuina cata­lana i també la balear, la valen­ci­ana, la de la Cata­lu­nya Nord i, més amunt, l’occi­tana. Els Països Cata­lans apa­rei­xen com­plets, inclo­ent-hi el pro­jecte expan­siu que la bata­lla de Muret va frus­trar. La lec­tura d’ara em fa enten­dre que no és un lli­bre sobre men­jars sinó sobre la gana. Pla està de molt mal humor. Ron­dina i es queixa com mai en altres tex­tos. De què es queixa? Què el fa ron­di­nar?A què es degut un mal humor tan sos­tin­gut? La gana. Jo conec un munt de gent que quan s’apropa l’hora dels àpats entra en un humor negre, res no els està bé, ho enge­ga­rien tot a rodar. Tenen gana. Un cop saci­ada, sal­ten a l’estadi con­trari. Es tor­nen man­su­ets, afa­bles i incli­nats a fer petons a les cri­a­tu­res. Pla, que men­java poc, s’enerva per una altra mena de gana. O de ganes: les de poder men­jar els pro­duc­tes i els plats sucu­lents que la post­guerra van, com ell diu, “debo­lir”: aquells olis que no fan girar d’esquena a la pri­mera fre­gida, aquell bacallà vin­gut dels països escan­di­naus, aque­lla carn d’olla majes­tu­osa ela­bo­rada amb pro­duc­tes de la terra de pri­mera qua­li­tat i a bon preu, aquells pollas­tres, aquells tomàquets, aquell pa... Insis­teix a donar les cul­pes de la “debo­lició” a l’autar­quia. L’“autar­quia”, com l’estra­perlo, l’espe­cu­lació o la fla­quesa de la pes­seta, és Franco. El que hem men­jat és una obra anti­fran­quista per via culinària. Va bé aler­tar-ne ara que molts han des­co­bert l’anti­fran­quisme de Pla a través de die­ta­ris inèdits o de car­tes als amics. Unes pata­tes hor­ri­bles li fan dir: “Vingué la guerra civil, que ho ensorrà tot, i l’eco­no­mia dels llargs anys de pau, que, havent estat el país tocat fins a l’os, foren una immensa desgràcia.” N’hi ha per estar de mal humor.

Nota a part: parla de l’arròs negre. Per Pla “arròs negre” no és la pasta tin­tada que ara ser­vei­xen a molts res­tau­rants i que la gent con­su­meix amb estra­nya delec­tació. Ni el men­ci­ona, a la seva època no exis­tia. Arròs negre és el nor­mal, el que es fa a la pae­lla després d’haver ela­bo­rat un sofre­git molt con­cen­trat, con­fi­tat i fosc de ceba, all i una mica de tomàquet. El resul­tat no és negre però rep el nom per con­tra­po­sició a l’arròs blanc. També diem “negre” al vi que en altres llocs és rouge, red o tinto, per dis­tin­gir-lo del blanc. Som els únics que veiem negre el vi. Hem reforçat el negre de l’arròs amb tinta. La gent surt de la deglució amb les dents i els lla­vis emmas­ca­rats, els tova­llons s’han de llençar. El sofre­git vol paciència, i tenim pressa.