Cent setmanes

Dilluns a la plaça del Vi de Girona es farà de nou la concentració unitària en què centenars de persones s’apleguen per reclamar la posada en llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Farà cent setmanes consecutives, que aviat és dit, d’aquesta concentració i, hagi plogut, fet calor o molta gent fos fora de vacances, la concentració s’ha celebrat i el clam per la llibertat s’ha fet sentir des de davant de l’ajuntament gironí. Parlo d’aquesta, però de mobilitzacions continuades arreu de les comarques gironines no en falten. Estem a quinze dies de recordar el segon aniversari de l’1 d’octubre, el dia en què es va votar i el dia en què alguna cosa es va trencar emocionalment dins de molts gironins quan van veure com tanta gent pacífica era atonyinada impunement (fins ara, almenys) pel sol fet de voler votar. D’independentistes n’hi ha hagut sempre, però eren pocs, no ens enganyem. Si féssim memòria els posaríem cara i nom a la majoria, que se la van jugar en moments durs i complicats. Podem recordar com, després de l’esclat democràtic que va permetre commemorar l’Onze de Setembre a la Devesa el 1976 i a la plaça de Catalunya el 1977, amb aquella gran manifestació que va reunir, dèiem, deu mil persones a Girona, es va passar a uns anys en què el gran debat era si la Diada era només festiva o havia de ser reivindicativa. Després, grups de joves durant uns anys es reunien davant del Govern Civil i els incidents eren a l’ordre del dia. Fa molts anys de tot això. La sentència del Constitucional del 2010 que es petava l’Estatut que havien votat els catalans va fer augmentar exponencialment el nombre dels que se sentien independentistes. Certament, ERC havia fet feina abans quan van ser els primers a declarar-s’hi obertament i tenir pes en les eleccions, en una jugada per integrar de manera pacífica l’independentisme creixent i deixar de banda la violència en què una minoria s’havia refugiat. Però va ser a partir del 2010 quan tot va canviar. Ara hi ha una majoria independentista al Parlament de Catalunya, incapaç això sí, de posar-se d’acord en res i lluitant per aconseguir l’hegemonia. Però es va fer el 9-N i, sobretot, l’1-O. I així estem, amb presos i exiliats i esperant condemnes duríssimes. I esperant què demanen els partits a la ciutadania, una ciutadania que mai no falla i que cada dilluns està representada a la plaça del Vi.