Els Bertrana canvien

La cerimònia dels Bertrana és, també, un acte social a Girona. Molta gent s’hi aplega perquè després de l’entrega de premis, un sopar a peu dret permet retrobar-te gent, parlar de tot, conspirar una mica i, en aquest cas, fer-se fotos amb el president de la Generalitat, potser més que quan Quim Torra va guanyar el premi Carles Rahola d’assaig fa uns anys. Ja han passat força dies de la cerimònia i he pogut constatar que, en general, els canvis a la festa han estat ben acceptats. Potser perquè l’any passat la cerimònia va ser llarga, feixuga i un punt desconcertant, aquest any es va optar per un canvi radical, amb l’ajuda del fet que ara els premis s’anuncien prèviament i per tant tothom ja sap qui són els guanyadors dels quatre premis de literatura sense necessitat d’estar pendent de les xarxes socials que ja ho anunciaven any darrera anys força abans de que es formalitzés a l’Auditori de Girona. Això va permetre entre d’altres coses que al sopar es podien comprar ja els llibres guanyadors. Ja veurem com funcionen les vendes, però se n’espera molts dels quatre guanyadors i, particularment, espero amb delit l’assaig de Ferran Sáez i la novel·la de Montse Barderi, després que Martí Gironell ens posés la mel als llavis en una petita entrevista a la que l’autora va saber afegir el necessari per fer-nos venir ganes de llegir aquesta història de tres dones de classe social baixa i de com el que ha viscut l’àvia i la mare acaben repercutint en la néta.

Martí Gironell de fet va tenir molt a veure amb el ritme de la cerimònia que tot i que va ser llarga (no tant com abans, però es podria reduir encara un quart o vint minuts més) va ser àgil. Els discursos institucionals, com l’any passat, correctes de temps i dient coses, fet no sempre habitual. Les actuacions musicals, elegants i oportunes. Els autors, collats pel temps, van saber aportar ganes de llegir els seus llibres i els membres dels respectius jurats, van lloar amb discreció el perquè de la seva decisió. I després l’acte social. Molts fundadors del Bertrana ja no hi són, però el seu esperit persisteix. És una festa de la societat civil que té la seva raó de ser. És una festa llarga, però he arribat a la conclusió que a la majoria ja li va bé. Felicitats doncs al Patronat i a Joan Domènech que ha sabut imprimir un canvi de rumb en uns Premis importants pel país i per la literatura. Llarga vida als Bertrana!