opinió
Oposicions, hijab i drets fonamentals
No ens confonguem: encara que ho sembli no estem parlant de temes religiosos sinó de preceptes legals
Una personalitat com Bertrand Russell va arribar a escriure, citant Lucreci, que la religió és com una malaltia nascuda de la por i una font de misèria per a la raça humana. Hem hagut de patir, durant segles, l'opressió, la crueltat i la prepotència de bona part de la jerarquia catòlica, que ha sabut dominar les persones, penetrant fins i tot els espais més íntims de la seva consciència individual, amb mecanismes de tanta eficàcia com el sagrament de la confessió i el sentiment de culpa. No ha d'estranyar-nos, doncs, que hi hagi molt ressentiment acumulat. És molt gran el patiment que s'ha infligit impunement en nom de la religió.
Potser per això sovint es confon laïcitat amb laïcisme. Segons els diccionaris, mentre la laïcitat seria l'actitud que reconeix la independència entre l'estat, la res publica, i la religió, el laïcisme comportaria una actitud bel·ligerant de preservar els individus de tota influència religiosa. I crec que en una societat democràtica és tan necessari i convenient defensar la laïcitat com allunyar-se d'aquell fonamentalisme laïcista sota del qual s'amaguen, a vegades, ideologies més perilloses, com ara la islamofòbia, la xenofòbia i el racisme.
Ja estem acostumats al debat públic sobre el hijab islàmic a les escoles. Ara n'ha aparegut un altre: la convocatòria d'oposicions a l'administració pública ha de respectar –com s'ha fet a Lleida en unes oposicions per a mestres– els «dies sagrats» de determinades religions minoritàries. És comprensible aquell ressentiment envers el fet religiós i el laïcisme que a vegades se'n deriva, però no ho és tant –i encara menys en professionals de l'escriptura d'articles d'opinió– la ignorància sobre drets fonamentals. Reiteradament es calla massa sovint que aquí, com a la resta de països democràtics, hi ha drets reconeguts que protegeixen de manera explícita les conviccions religioses de les persones.
El reconeixement de drets religiosos que es va fer amb les lleis 24, 25 i 26 de 10 de novembre de 1992 –quan, per cert, la immigració musulmana no havia arribat, de bon tros, a les xifres actuals– probablement avui no es faria. Cal contextualitzar aquelles lleis històricament. Era l'any del 500 aniversario del descubrimiento i els espanyols, probablement, van fer-les per intentar esborrar el que encara quedava (i queda) de la llegenda negra sobre expulsions de jueus i moriscs, i sobre la colonització d'Amèrica. Una netejada de cara certament difícil però considerada indispensable, per exemple, per a una més eficaç penetració de determinades companyies espanyoles a Llatinoamèrica i, de passada, per millorar les relacions comercials i polítiques amb el Marroc i Israel.
Però aquelles lleis són plenament vigents. I si en consultem alguna, cosa ben fàcil de fer per Internet («Ley 24/1992» a qualsevol cercador), veurem que baixen molt al detall. Fins i tot regulen, efectivament (article 12), els dies en què no es pot posar proves d'oposicions per ingressar a les administracions públiques als evangèlics, jueus i musulmans.
Un altre cas és el de l'anomenat vel islàmic. Si a l'Estat espanyol no hi ha cap llei que reguli el seu ús, com sí que passa a França, no s'hauria d'entendre que la normativa esmentada (a més de la Constitució i els Drets Humans, articles 16 i 18 respectivament) protegeix el seu ús, ja que forma part de les conviccions religioses? I suposem també que aquestes lleis estan jeràrquicament per sobre dels reglaments interns que es fan als centres educatius. O no? Tant als de Girona (recordem un cas de no fa tant temps) com als de la Comunitat de Madrid on, pel que sembla, Esperanza Aguirre s'està fent insubmisa a qualsevol normativa que no hagi promulgat el seu govern. Per tant, impedir l'escolarització a qui porti aquest símbol religiós, no només és una gravíssima vulneració del dret a l'educació sinó també, no ho passem per alt, dels drets reconeguts a la llibertat religiosa d'aquestes noies. Unes noies que (com els seus companys musulmans) podrien exigir, amb la llei 24/1992 a la mà, no fer cap examen les tardes del divendres, que és el seu dia sagrat.
No ens confonguem: encara que ho sembli no estem parlant de temes religiosos sinó de preceptes legals. I és en aquest terreny de joc de la legalitat on cal resoldre la major part d'aquests conflictes i no en el ring de les passions identitàries. Hauríem de recordar més sovint com acaben les societats que són massa permissives amb el poc reconeixement dels drets dels més febles i de les minories. Els que ajudem a construir opinió pública, mitjançant la nostra opinió publicada, hi tenim una gran responsabilitat. I si a algú li molesta la pluralitat religiosa, ja sap què ha de fer: que promogui la iniciativa parlamentària pertinent. Però mentrestant, al Cèsar el que és del Cèsar i als déus (i als seus fidels) el que els pertoca. Insha'Allah/Amén.
