Crònica d’un temps

Tercer volum dels Diaris de Ricard Salvat. He comentat els altres dos. Aquest correspon als anys 1973-1975, importants per a la història de país. Com en els altres, Salvat ho apunta tot. Tot el que veu de teatre, cine, exposicions. Lectures. Els muntatges teatrals que fa. La gent amb qui es relaciona –aquí l’estrella és Rafael Alberti, però n’hi ha molts més de molta categoria–. Els viatges a Itàlia, Portugal, Rússia, Mèxic, per motius artístics i també polítics. La vida familiar... Reflexiona, polemitza amb els altres i amb ell mateix. Una crònica de valor altíssim. Va tenir la gentilesa de fer-m’hi sortir: “Hem anat a Vilafranca del Conflent i a Cornellà amb els Ràfols, en Vicens i dos deixebles meus, en Manuel Cuyàs i la Núria, la seva companya. Ens ho hem passat de primera.” Vam fer l’excursioneta en un descans de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, l’any 1973. “Els Ràfols” són Albert Ràfols-Casamada i Maria Girona. En “Vicens”, l’historiador de l’art i moltes altres coses més Francesc Vicens. No explica que a la sagristia de l’església de Cornellà del Conflent vam descobrir un armari romànic, de fusta, preciós i en ple funcionament, que no estava en aquell moment catalogat enlloc. Vicens el va autentificar. No explica tampoc –la minuciositat de vegades és mare d’oblits– el recital que la companyia que havia pujat amb ell a Prada va fer de La pell de brau a la petita habitació on agonitzava el dramaturg Ambrosi Carrion, exiliat des de l’acabament de la guerra. El balcó de l’habitació era obert i oferia una panoràmica del Canigó. Vaig dubtar que el malalt, tapat i immòbil al llit, s’hagués fet el càrrec de res. En sortir, però, la seva dona ens va dir: “L’heu fet feliç.” Va morir al cap de pocs dies. Si Salvat no va registrar al dietari el seu gest de generositat i gran categoria, ho faig jo.

Aquella edició de Prada va ser apassionant i també difícil. La politització bullia a molta temperatura. Els opositors al règim de Franco es barallaven entre ells. La misèria del final del franquisme va impregnar els que li anaven en contra. Salvat es fastigueja. És un dels fils conductors del llibre. Pensa a marxar a països on la seva dimensió de dramaturg és molt apreciada, per treballar amb llibertat. La feina a la Universitat de Barcelona i la família el retenen. Què ha de fer? Funda una nova escola d’ensenyaments artístics, una mena de Bauhaus, a l’Hospitalet. Al final del llibre, Franco es mor. Sorgeixen els dubtes: què comportarà la defunció? La resposta es troba en els volums que han de venir. Per promocionar aquest, els editors han extret una observació del 22 de novembre: “Fa impressió de veure les cues de gent que van a donar l’últim adeu al seu Caudillo. Una lliçó a tenir en compte per a l’esquerra.”