El desastre

El desastre, el veritable desastre, no són les facècies dels mediocres de la política espanyola, que es mouen en un dilema: odiem Catalunya, però necessitem els seus quartos. Que trist que hi hagi sentències ignominioses! Que trist que hi hagi llibres escrits des de la presó, com el magnífic Ho tornarem a fer, de Jordi Cuixart! Que trist que hi hagi gent, catalana, amb un autoodi malaltís, com el senyor Borrell o el senyor Rivera, que es veuen obligats a fer la punyeta a tot un país perquè els perdonin el fet de ser catalans.

No, no: el desastre és el canvi climàtic, del qual ja n’hem tastat algunes espurnes al País Valencià i terres limítrofes. Trump, en la seva immensa estupidesa, diu que això són falòrnies, i mentrestant, la gent emigra, la gent pateix set i fam, la gent se sotmet a guerres abusives, i tothom es llança al carrer per preservar la terra dels mals que inexorablement i en un futur proper patirem tots. Els espanyolistes també.

El retorn als anys 30 i l’enfonsament econòmic no ens agafa desprevinguts. I desastre econòmic vol dir dictadures, de vegades disfressades de democràcies o de vegades amb tots els ets i els uts. Qui ens havia de dir, a la meva generació, que retrocediríem tant. És que no pots ni cantar –el cas Valtònyc–, ni posar un llaç groc, que vol dir amistat i empatia pels desastres aliens. Estem fins al coll i mentrestant Rivera proposa l’article 155 –ho saps, Rivera, que no ens mamem el dit?–; i el ridícul Sánchez fa veure que no l’han deixat actuar. I el Borrell destruint la G-5, per fotre els catalans i mirant de reüll les comunicacions mediterrànies.

Però a veure: si ens enfonseu, què podreu treure de Catalunya, dels Països Catalans? A més, sou uns ases, que viviu només de reflexos nerviosos sense cap intenció de pensar.

El desastre el tenim a tocar i es diu canvi climàtic. Ho sabeu, polítics i jutges perversos? I si badeu ja no serem a temps de salvar ni els mobles.