Ara ve, ara ve

I ara la resposta a la sentència. Al cap de mig any de judici i de dos anys de tot allò, ara diuen que s’ha de donar una resposta a la sentència. ¿La sentència a uns acusats que han acceptat el tribunal que els jutja, que han triat els seus advocats, que s’hi han defensat tan bé com han sabut i que hi han pogut manifestar fins i tot que ho tornarien a fer? Doncs serà la que hagi de ser –i difícilment escaparan de la conspiració per la rebel·lió–. També podien haver-se declarat presoners de guerra i no haver dit altra cosa que nom, data de naixement i graduació, com estableix la Convenció de Ginebra. No hauria estat una bona estratègia, però seria l’única que justificaria convocar una vegada més les bullangues habituals. I, ¿qui l’hauria de donar, la resposta, els mateixos de sempre? Són menys en nombre, són dos anys més vells, i no compten amb el factor sorpresa. A més ja saben que no sorgiran del no-res les estructures d’estat que amb tanta facúndia els havien estat promeses, i que el món, si mai ens mira, és amb un interès mínvol. Se suposa, s’espera, es pretén que el cop d’efecte de la sentència provoqui la irritació suficient perquè la munió de gent es deixi endur al carrer un cop més, i a veure què passa, perquè els plans són tan verds com llavors: la irresponsabilitat dels líders, més acusada, i la rivalitat entre les faccions, més gran que mai. Dos anys esperant aquest moment, i què sabran fer ara que no haguessin pogut fer fa dos anys?