Ara ve, ara ve

I ara la res­posta a la sentència. Al cap de mig any de judici i de dos anys de tot allò, ara diuen que s’ha de donar una res­posta a la sentència. ¿La sentència a uns acu­sats que han accep­tat el tri­bu­nal que els jutja, que han triat els seus advo­cats, que s’hi han defen­sat tan bé com han sabut i que hi han pogut mani­fes­tar fins i tot que ho tor­na­rien a fer? Doncs serà la que hagi de ser –i difícil­ment esca­pa­ran de la cons­pi­ració per la rebel·lió–. També podien haver-se decla­rat pre­so­ners de guerra i no haver dit altra cosa que nom, data de nai­xe­ment i gra­du­ació, com esta­bleix la Con­venció de Gine­bra. No hau­ria estat una bona estratègia, però seria l’única que jus­ti­fi­ca­ria con­vo­car una vegada més les bullan­gues habi­tu­als. I, ¿qui l’hau­ria de donar, la res­posta, els matei­xos de sem­pre? Són menys en nom­bre, són dos anys més vells, i no comp­ten amb el fac­tor sor­presa. A més ja saben que no sor­gi­ran del no-res les estruc­tu­res d’estat que amb tanta facúndia els havien estat pro­me­ses, i que el món, si mai ens mira, és amb un interès mínvol. Se suposa, s’espera, es pretén que el cop d’efecte de la sentència pro­vo­qui la irri­tació sufi­ci­ent perquè la munió de gent es deixi endur al car­rer un cop més, i a veure què passa, perquè els plans són tan verds com lla­vors: la irres­pon­sa­bi­li­tat dels líders, més acu­sada, i la riva­li­tat entre les fac­ci­ons, més gran que mai. Dos anys espe­rant aquest moment, i què sabran fer ara que no hagues­sin pogut fer fa dos anys?