Sobre la indústria farmacèutica

Fa més de vint-i-cinc anys, en escriure Fàbriques i empresaris, vaig dedicar un capítol a la indústria farmacèutica catalana. Estava prou ben representada: des de les pastilles del Dr. Andreu fins als productes d’Uriach i companyia. Estic parlant de finals del segle XIX. Després, vingueren productes farmacèutics estrangers que tenien els seus representants a Catalunya i que els distribuïen per tot Espanya. Les empreses catalanes tingueren problemes per mantenir-se, ja que no es tractava de fer un xarop a la rebotiga, sinó d’elaborar-lo en un laboratori i després comercialitzar-lo per tot el món després d’haver aconseguit les patents corresponents. Això vol dir que un producte farmacèutic nou significava una forta inversió de capital, amb tots els riscos que això suposava. Cap d’aquestes empreses optà per anar a borsa i aconseguir allí els recursos necessaris. Després de la Guerra Civil, les velles empreses catalanes van reduir el seu nombre total i van ser substituïdes per altres més modernes i de més capacitat d’inversió. Es manté Uriach, però s’hi afegeixen Almirall, Ferrer i alguna més.

Soc un bon client de les farmàcies, per prescripció facultativa, com es diu. Quan surto d’una l’he deixat mig buida com a conseqüència de les compres que he fet. Em passo el dia prenent pastilles de tota mena: petites, grans, quadrades, rodones, ovalades, blanques, de tots colors... He tingut interès a repassar les indústries que les fabriquen i el resultat ha estat el següent: en conjunt són set laboratoris farmacèutics. Cal tenir en compte que alguns fabriquen productes genèrics i que a la meva llista es repeteixen dues o tres vegades. De totes maneres he comprovat que dues són espanyoles –amb seu a Madrid i Pamplona–; dues, israelianes; una, japonesa; una, alemanya i una, americana. Si mirem on tenen instal·lada la seu de les filials en trobem només dues a Catalunya. Madrid, gràcies a la seva capitalitat i a la voluntat del govern, té un règim fiscal més favorable que la resta de l’Estat i no rep tantes inspeccions. Pamplona té un concert econòmic amb un règim fiscal més lleuger que el català.

El centralisme madrileny s’ha accentuat en els últims anys. El que he dit sobre el sector farmacèutic és aplicable a altres sectors industrials. L’actuació del govern central és més repressora des que es va iniciar el que tots els diaris madrilenys en diuen el “procés” i que els carrers barcelonins són perillosos i plens de gent que es barallen amb catanes. He hagut de mirar al diccionari per saber que són espases japoneses.

La indústria farmacèutica és d’aquelles que semblaven aptes per a Catalunya.

No són indústries pesants; requereixen recursos, però tampoc tants. A més, aquí tenim talent i imaginació per treballar en laboratoris dirigits a la investigació de la indústria química. Hi ha molt camp per córrer encara en aquest terreny. Però, com passava el segle passat, les empreses catalanes no volen anar a borsa i acaben venent-se a empreses estrangeres.

Barcelona era una ciutat voltada per laboratoris farmacèutics catalans i ara ho continua essent, però en mans estrangeres. Demano fa temps que la Generalitat de Catalunya faci un mapa industrial de la indústria catalana: passat, present i futur desitjable al nostre abast. Però tenen altres problemes més urgents i més importants. Quan no els tinguin, ja no tindrem indústria. Llàstima!