L’edat del circ

Al final no seran els circs de vela, itinerància i cartells llampants els que faran que el circ em torni a agradar sinó que serà el Teatre Lliure, circumspecta institució. Fa uns mesos hi vaig veure El somriure al peu de l’escala. Ja els la vaig comentar. Basant-se en un text de Henry Miller, Jordi Martínez em va fer riure i plorar –les dues disciplines dels pallassos– com feia anys que un pallasso no ho aconseguia. Ho havia atribuït a l’edat, però els pallassos, si són bons, es degusten complets en l’edat adulta. Els nens riuen i ploren per altres coses.

Ara, al mateix Lliure, acabo de veure Falaise. Abans jo portava els fills al cine, al teatre o al circ amb la intenció que no es perdessin peces fonamentals i no es distreiessin només amb banalitats. Recordo haver dut el fill a veure El silenci dels anyells, un grand guignol. Al cap de deu minuts, després de la seqüència del cadàver en una furgoneta em va dir: “Pare, em sembla que no m’agradarà.” Aquí es va acabar El silenci dels anyells, que després deu haver vist moltes vegades i que ja no li deu dir res. Ara els fills em porten a mi al cine, al teatre, al circ. Deuen veure el pare distret en coses que no són fonamentals o atabalat per tantes cabòries. Ens van regalar entrades per a Falaise. Encara ric i ploro i estic enlluernat per la categoria visual de l’espectacle. L’han creat Camille Decourtye i Blai Mateu Trias. En Blai, que signa “Blaï” perquè els francesos no li diguin “Ble”, és fill del gran Tortell Poltrona. Els pallassos acostumen a formar famílies i nissagues de pallassos. Va anar a estudiar la disciplina a França i amb la seva companyia internacional, vull dir formada per gent de moltes procedències, ha presentat ja sis o set espectacles. No n’he vist cap. Els fills deuen haver considerat que era intolerable.

Al programa hi ha una explicació del “significat” de l’obra. Més val prescindir-ne, que em dispensin els autors. És molt millor deixar-se portar per les imatges. Al país deprimit hi ha creativitat. No se la perdin. Hi surten coloms ensinistrats i un cavall blanc de gran estampa, evocació dels circs quan eren “eqüestres”. La blancor de les bèsties fa més negre l’ambient. Sembla un gravat. El decorat és de mica en mica destruït i transformat pels actors, uns acròbates perfectes que quan s’enfilen massa arriben a fer patir com ha de fer patir el circ. Arran de terra, sembla que volin, que siguin tan ingràvids i volàtils com els coloms. La Nuri em diu: “De jove pensava que si no sabia volar era perquè no m’hi dedicava; ara, és clar, penso que ni que m’hi dediqués.” Arribar al teatre ha estat complicat. Barcelona era un embús, hem arribat amb el temps just i hem hagut de córrer pel pati i el vestíbul del Lliure. Ara, l’endemà, em noto una fiblada al peu.