Ara és l’hora

He estat massa anys de la tribu de la política, tant de militants com de funcionaris i electes, per gosar plantejar mesures contra els que practiquen l’art del dolce far niente i de la demagògia verbal. Un fet que no els impedeix, sovint, ser beneficiaris d’una nòmina de diner públic, que paga la ciutadania –tant la que vota com la que no ho fa–, en temps de vaques grasses i en temps de desigualtats socials angunioses. És l’hora de dir: “Prou, s’ha acabat!”

Parèntesi: el gran percentatge dels que es dediquen a la política, elegits per la ciutadania, cobra molt poc o res de res pel servei a la comunitat. ¿Quants càrrecs municipals –regidores i regidors–, que treballen de franc, hi ha en comparació amb diputades i diputats, amb un sou no gens magre? Si Kant, el filòsof, va escriure les seves crítiques, a la raó pura i a la raó pràctica, ¿no ens podem inventar una ben kafkiana Crítica a la raó municipal, amb un primer capítol que digui: “En l’acció política, tot allò que no té partida pressupostària no existeix.” Si és així, ¿no hauria d’actuar la justícia contra els aspirants a càrrecs polítics que prometen actuacions polítiques sense indicar amb quins diners –ep!, públics— les podran dur a terme?

El municipalisme, que és arreu, llevat d’algun país salvatge, l’escola de l’acció política, t’ensenya que si promets cinc escoles noves i només, escurant les xifres al màxim, en pots fer tres, generes onades greus de protestes irreversibles. ¿No seria bo que als aspirants a polítics que facin promeses sense garanties de partida pressupostària se’ls castigués a una pena lleu de 45 anys sense poder-se tornar a presentar a unes eleccions?