Ho tornaran a fer

La veri­tat és que el més sen­sat per al nos­tre equi­li­bri emo­ci­o­nal seria tapar-se les ore­lles durant tres set­ma­nes i des­con­nec­tar total­ment dels polítics, perquè la pre­cam­pa­nya per a les elec­ci­ons gene­rals ha començat tan car­re­gada de verí que es fa fran­ca­ment insu­por­ta­ble. Sobre­tot amb aques­tes apel·laci­ons cons­tants a l’apli­cació del 155, una mesura que ells matei­xos saben que seria incons­ti­tu­ci­o­nal perquè no es donen les cir­cumstàncies legals que la jus­ti­fi­quin i també perquè, diguin el que diguin, el meca­nisme que hau­ria de per­me­tre arti­cu­lar-ho no està enlles­tit. Cal una sessió plenària per vali­dar la ree­dició de la sus­pensió autonòmica i una dipu­tació per­ma­nent no és ben bé el mateix. Per això ara aca­ro­nen la temp­tació d’acti­var la llei de segu­re­tat ciu­ta­dana. Sí, la mateixa que el PSOE volia dero­gar en l’ante­rior cam­pa­nya elec­to­ral. En fi, men­tres­tant, l’Estat espa­nyol es dedica a mal­trac­tar Cata­lu­nya amb l’únic objec­tiu no pas d’asse­gu­rar el benes­tar dels ciu­ta­dans –inde­pen­den­tis­tes o no– sinó de for­nir el seu gra­ner de vots. Pri­mer va mal­trac­tar-nos física­ment amb els cops de porra de l’1-O i des d’ales­ho­res, igual com la posició de força en una pare­lla mala­vin­guda, ens mal­tracta psi­cològica­ment amb aquest ambi­ent d’amenaça per­ma­nent amb què cada dia ens toca aixe­car-nos per anar a tre­ba­llar. Per això es fan insu­por­ta­bles les decla­ra­ci­ons frívoles i irres­pon­sa­bles dels apo­lo­gis­tes de la violència. Cal denun­ciar-la, insis­tei­xen, però quan es tracta d’inves­ti­gar la violència poli­cial miren cap a una altra banda. La supo­sada per­se­cució a una violència que no exis­teix busca en rea­li­tat ino­cu­lar por a les immi­nents mobi­lit­za­ci­ons de pro­testa ciu­ta­dana. I sem­bla estrany que al con­junt de l’Estat no s’alcin més veus que la de Pablo Iglésias en con­tra d’una invo­lució democràtica que també els aca­barà afec­tant a tots. Com si accep­tes­sin amb resig­nació ovina la renúncia de drets civils a canvi d’una pro­mesa buida de segu­re­tat, sense ado­nar-se que això els homo­loga a la situ­ació d’abús de poder que es pateix a tants països del ter­cer món.