Els poders tocats

Tot­hom està pen­dent del càstig que s’imposi a Jun­que­ras, Forn, Romeva, Turull, Rull, Sànchez, Cui­xart, Bas­sas i For­ca­dell per haver forçat unes lleis amb l’objec­tiu últim de con­vo­car un referèndum que va aca­bar amb el tira­buixó d’una decla­ració simbòlica d’inde­pendència de Cata­lu­nya. Des­ta­ro­tats tots ple­gats, els pre­sos, les famílies i bona part dels ciu­ta­dans recla­men que es faci pública ja la sentència per afron­tar dos anys després una con­demna que, si no és justa, o si no és apre­ci­ada com a justa per la majo­ria de la població, ser­virà de ben poca cosa. D’altra banda, si obser­vem els ciu­ta­dans que es van sen­tir amenaçats pels fets d’octu­bre del 2017, una sentència abso­lutòria, tot i que ni a la per­sona més opti­mista li passa pel cap aquest resul­tat, tin­dria el mateix efecte, no s’hi apre­ci­a­ria justícia i ser­vi­ria per al mateix. El xoc estarà ser­vit si s’imposa la poca mesura en les deci­si­ons.

La manca de política dels dar­rers anys ha dei­xat un ter­reny tan erm d’acci­ons polítiques que ara només hi tenen lloc actu­a­ci­ons judi­ci­als i el càstig. S’anun­cien mesu­res poli­ci­als, el nom­bre d’efec­tius, es recorda la violència legal. El debat, el diàleg i els fets roma­nen silen­ci­ats i des­a­pa­re­guts per dei­xar pas a pro­cla­mes. I ara, para­do­xal­ment, és la justícia qui té la res­pon­sa­bi­li­tat d’ado­bar el ter­reny perquè pugui tor­nar a ser con­reat amb solu­ci­ons polítiques al con­flicte.