Les aigües de Vilajuïga

Amb aquest mateix títol, Josep Pla va escriure una de les seves “cròniques”, que apa­reix en el volum 9 de l’obra com­pleta, Viatge a la Cata­lu­nya Vella. Són quinze pàgines (563 a 577), per tant no es tracta pas només d’un comen­tari o un esment, sinó tota una història que escrigué l’any 1942. El pas­sat 26 de setem­bre s’inau­gurà la nova planta de l’empresa amb més de cent anys d’anti­gui­tat Aigües de Vilajuïga, que havia estat dos anys tan­cada, acti­vi­tat represa per Grífols, la mul­ti­na­ci­o­nal cata­lana del sec­tor far­macèutic, també amb més d’un segle d’història sem­pre ascen­dent.

A l’Empordà, i també molt més enllà, l’aigua de Vilajuïga sem­pre ha tin­gut un pres­tigi i un pre­di­ca­ment ben espe­ci­als. Si ara el senyor Pla pogués veure aquesta resur­recció empre­sa­rial produïda a Vilajuïga, amb els bro­lla­dors reno­vats i amb l’empenta segura que Grífols li donarà, no diré pas que s’entu­si­as­ma­ria perquè entu­si­as­mes no era pas el que més prac­ti­cava el polígraf de Llo­friu, però sí que se’n sen­ti­ria ufanós i par­ti­dari abso­lut. Un dia, al Motel Empordà de Figue­res, li vaig dir que l’aigua de Vilajuïga era el Dom Périg­non de les aigües mine­rals, i em va con­tes­tar amb un sonor i llam­pant “bravo!” (en italià, és clar). Emili Casa­de­mont, peri­o­dista figue­renc que conegué i tractà Sal­va­dor Dalí, deia que el pin­tor bevia aigua de Vilajuïga perquè neces­si­tava una aigua tan ori­gi­nal com el geni que era ell, i només la de Vilajuïga era l’ade­quada. Quan el senyor Joan Gich Bech de Careda, empor­danès d’Agu­llana, era dele­gado naci­o­nal d’Edu­cación Física y Depor­tes, màxim càrrec direc­tiu de l’esport espa­nyol, demanà a un famós res­tau­rant de Madrid (sé quin és però no ho diré, que de pro­pa­ganda els en sobra), que tin­gues­sin aigua de Vilajuïga, i d’ales­ho­res ençà (any 1971), al res­tau­rant tenen a la carta la famosa aigua empor­da­nesa mine­ro­me­di­ci­nal. Fer­ran Adrià, que la ser­via al seu històric res­tau­rant de Roses, segueix afir­mant que és una aigua màgica natu­ral que porta un toc de poe­sia i d’amor al ter­ri­tori d’on bro­lla. En la magnífica expo­sició El país dels cui­ners al Museu de l’Empordà de Figue­res, aquesta aigua hi ha tin­gut lloc des­ta­cat, i al lli­bre catàleg hi ha un molt bon arti­cle de la som­me­lier i nutri­ci­o­nista Clara Antúnez.

És una de les poques aigües que té un carbònic fi d’agu­lla total­ment natu­ral, i deu ser una de les poques del món que s’envasa direc­ta­ment des d’on sor­geix. Josep Pla, en les pàgines esmen­ta­des al prin­cipi, entre altres coses escriu: “A Vilajuïga hi ha unes aigües mag­ni­fi­ques, con­si­de­ra­des per al ronyó com les millors d’Europa.”