Catalunya, capital Madrid

Avui falta un mes exacte per a les eleccions del 10 de novembre. Són les quartes eleccions a Corts espanyoles en tan sols quatre anys. En un quadrienni hem votat també dues vegades per escollir la composició del Parlament de Catalunya i els nostres ajuntament, i també hem escollit els nostres representants al Parlament Europeu. Europa està pendent dels resultats de les eleccions a Espanya i, sobretot, de com s’articula un pacte que garanteixi la governabilitat, però mentrestant va fent la seva feina. El nou Parlament Europeu examina i vota els nous membres del govern comunitari (els comissaris) proposats per la presidenta de la Comissió. La normalitat presideix el procés després gràcies als pactes dels partits de la centralitat. Malgrat el càstig als partits tradicionals, les formacions extremistes i populistes encara continuen representant una minoria dels electors.

En aquest quatre anys la política espanyola pot tancar un cicle: el de l’auge i el declivi de les formacions de l’anomenada nova política. En les eleccions del desembre del 2015 Ciutadans va irrompre amb força com a alternativa per substituir els partits tradicionals, esquitxats per la corrupció i incapaços de trobar solucions als problemes que havien creat. Tot i que el POSE i el PP han demostrat una mala salut de ferro i han aconseguit mantenir l’hegemonia en els seus respectius espais, els nous partits han assolit una posició de força per la configuració de majories de govern. Però no han sabut o no han pogut gestionar aquesta posició. Si les enquestes tenen raó aquesta vegada, aquestes candidatures podrien patir un important desgast electoral.

A Catalunya ara fa poc més de quatre anys, el setembre del 2015, es va votar en les eleccions que Artur Mas va convocar amb la voluntat que es convertissin en un plebiscit sobre la independència. Junts pel Sí va guanyar amb una àmplia majoria, però, tal com va afirmar la CUP la nit de les eleccions, haver aconseguit una majoria parlamentària independentista no permetia afirmar que s’havia guanyat el plebiscit en no haver superat el 50% dels vots. Després la CUP va enviar Mas a “la paperera de la història” i Carles Puigdemont va pilotar la legislatura més convulsa de la nostra història recent i Quim Torra té al davant el repte inesperat de gestionar les seves conseqüències.

L’espera de la sentencia del judici del procés al Tribunal Suprem manté un alt nivell d’emocionalitat en la política catalana. La imminència de la publicació de la sentència del tribunal fa preveure que tindrà conseqüències també en les eleccions del 10 de novembre. Però es fa difícil mesurar la direcció i la magnitud. Hi ha una coincidència cada cop més àmplia entre els diferents actors de l’independentisme que el vot forma part de la resposta que cal donar a la sentència. Entre d’altres ho ha dit Puigdemont i ho ha escrit Junqueras. La decisió de la CUP de presentar-se per primer cop a unes eleccions al Congrés dels Diputats és una demostració de la consciència que tenen tots els actors de quin serà l’escenari on es mourà la política catalana.

Els resultats de les eleccions a Catalunya tindrà moltes lectures. N’hi haurà una de molt evident que donarà per guanyador la força més votada. Les enquestes confirmen avui el cicle hegemònic d’Esquerra Republicana, però la recuperació del vot socialista obliga a estar molt pendent de com pugui afectar la intenció de vot el que passi des d’avui fins al dia de les eleccions. Els estudis d’opinió demostren que, tot i un desgast progressiu i continuat, l’independentisme està demostrant una gran capacitat de resiliència. En aquest sentit hi ha una certa tranquil·litat sobre els comicis i una gran incògnita que afecta com destacar el valor dels resultats obtinguts. Una estratègia fallida amenaça de mantenir els diputats independentistes en la irrellevància, mentre que un canvi d’actitud no és possible abans de la sentència ni serà creïble segons la resposta que es doni a aquesta des de les institucions o com es gestioni la que hi pugui haver al carrer. Tots ho saben i necessiten no equivocar-se per trobar el seu espai en aquesta nova etapa. La sentència del Suprem deixarà clars quins són els límits del que es pot fer i el que no es pot fer al Parlament. I a més, si el nou l’objectiu és l’amnistia, l’espai de debat i decisió es trasllada definitivament a Madrid.