El salt al buit de Nadal

Nadal és Joa­quim Nadal i dime­cres pas­sat con­ver­sava a la Casa de Cul­tura de Girona amb l’escrip­tor i peri­o­dista Fran­cesc-Marc Álvaro a propòsit de la pre­sen­tació del lli­bre de l’escrip­tor de Vila­nova i la Geltrú, Assaig gene­ral d’una revolta, que ha publi­cat Pòrtic. El polític gironí ara refu­giat en la seva con­dició d’his­to­ri­a­dor (i de jubi­lat més actiu que mai, com li va recor­dar el mode­ra­dor Germà Cap­de­vila) i el pro­fes­sor Álvaro van ser­vir un col·loqui molt interes­sant sobre un lli­bre que es ven molt bé, pot­ser perquè és un lli­bre “que punxa”, en expressió de Nadal. Un lli­bre que no vol satis­fer els par­ti­da­ris de la inde­pendència, però que tam­poc pretén fer-ho amb els de l’altra part. Un lli­bre en què es fa més pre­gun­tes que no pas ofe­reix res­pos­tes, segons va expli­car l’autor. Els dos con­ten­dents es conei­xen d’antic, ja que Fran­cesc-Marc Álvaro va seguir per l’Avui la cam­pa­nya en què l’alcalde Nadal era can­di­dat a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat el 1995, una cam­pa­nya que va fer con­tra Pujol i part de l’estat major del seu propi par­tit. Álvaro és un estudiós del país i, espe­ci­al­ment, del pujo­lisme. Nadal sem­pre ha estat nada­lista i es manté com un lúcid ana­lista de l’actu­a­li­tat, que observa el procés però no s’hi ha impli­cat. Entre el públic hi havia ganes de con­fron­tació i n’hi va haver, però van coin­ci­dir fins i tot més del que els agra­da­ria a ells. Perquè tots dos s’han dis­tan­ciat del dia a dia i fan una anàlisi dis­tant, pen­sant en la història. Per això Álvaro parla de Jaume Vicens Vives i es remunta al segle XIX per enten­dre el que està pas­sant ara. I Nadal no amaga el seu dis­tan­ci­a­ment en la manera com s’han por­tat les coses. De fet Nadal va venir a dir que Álvaro parla del procés com d’un relat d’èxit i d’una con­creció fallida. I l’autor alerta que no ha vol­gut ser equi­dis­tant ni neu­tral, sinó just. Per això rep de tots els cos­tats. En va dei­xar anar una de bona: el dis­curs de Felip VI del 3-O va dei­xar parat fins i tot el comte de Godó, al diari del qual escriu i que no és pre­ci­sa­ment un mau­let. Álvaro va ser crític amb els líders: ni Mas, ni Jun­que­ras, ni Puig­de­mont han estat el que va ser Àlex Sal­mond a Escòcia. I Nadal va expli­car que l’autor defi­neix el que va pas­sar l’octu­bre de fa dos anys com un salt al buit fet des d’una cadira. I aquí hi ha la gràcia. Es va des­calçar, va pujar a la seva cadira i va sal­tar al buit. Era mig metre, però ens va fer patir.