Opinió

LA GALERIA

No són simples símbols

Estem parlant d’un dret bàsic com és la llibertat d’expressió. I després pot ser el de manifestació

No només es viu de simbologia. Ni s’avança únicament penjant pancartes. Però tampoc és una trivialitat. Aquests dies estem vivint un estira-i-arronsa entre la Generalitat i els ajuntaments amb la Junta Electoral per la simbologia que hi ha als edificis públics. Alguns de vostès pensaran que és una pèrdua de temps, que els esforços s’han de concentrar en aspectes de més rellevància. I sí, s’ha d’abocar tota la intensitat necessària en el dies que vindran, a partir de la publicació de la sentència. Però també és cert que cap batalla és menor. I que cada cessió significa un pas enrere que després serà molt complicat de tornar a fer endavant. I no són simples pancartes. Estem parlant d’un dret bàsic com és el de llibertat d’expressió. I després potser serà el de manifestació. No ho descartin, tal com estan anant les coses.

Suspesa al bell mig de la plaça del Vi de Girona, lligada als balcons que hi ha a banda i banda, una pancarta encara més gran que l’anterior reclama la llibertat dels presos polítics i exiliats. La Junta Electoral havia obligat a retirar la que hi havia a la balconada consistorial. Res prohibeix (per ara) que la pancarta sobrevoli la plaça. Al Port de la Selva, el lema del cartell era “Llibertat peixos pacífics”. I a la Junta Electoral tampoc li va fer cap gràcia la ironia i en va ordenar la retirada. Ara n’hi ha una que diu: “Tu ja m’entens” amb una emoticona amb una cremallera tancada a la boca. A veure quants dies durarà. Girona i el Port de la Selva són dos dels casos en què s’ha intentat driblar la prohibició de la Junta Electoral, que amb la seva actuació fa pensar més en aquells temps en què la gent i les institucions se les havien d’empescar de la manera més original per superar la censura. Un període en què, malgrat els impediments per exercir la llibertat d’expressió, van aparèixer autèntics fenòmens i símbols que formen part de la nostra història. Segurament un dels més coneguts i amb més ressò internacional és L’estaca, la cançó de Lluís Llach. Una crida a la unitat d’acció per combatre la dictadura, utilitzant la metàfora del lligament a una estaca que va aconseguir passar tots els filtres de la censura. Va ser després de l’èxit, que el règim franquista la va prohibir. Però llavors ja era massa tard. Ara, cinquanta un anys després, en ple segle XXI, hem de tornar a recórrer a l’originalitat per podem expressar el que sentim. El que volem. No són simples pancartes. Són drets irrenunciables.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.