La retenció del talent

En la presa de possessió del nou president de la Cambra de Comerç, el Sr. Jaume Fàbrega, va fer una clara referència a un dels motors més importants per impulsar l’economia: el talent. Era una clara declaració d’intencions respecte a aquelles persones que amb talent aporten un valor afegit a la capacitat per generar riquesa des de les idees innovadores i la creativitat. I deia encara més, amb la qual cosa estic d’acord, que el talent detectat l’hem de retenir. Detectar talent i retenir-lo és un gran objectiu de país. Cal evitar així que els nostres talents surtin a l’estranger i no tornin, perquè allà on vagin els valorin més i se’ls quedin. En la mateixa línia la consellera d’Empresa i Coneixement, l’Honorable Sra. Maria Àngels Chacón, en l’entrega dels premis de final de carrera de l’Escola Politècnica Superior de la UdG i en la inauguració del curs acadèmic de la mateixa universitat, insistia que un dels objectius de país és la retenció del talent. Així també el pla estratègic de la UdG per al 2030 fa referència a la suma d’intel·ligències, la natural, la col·lectiva i l’artificial. I no els falta pas raó, gens ni mica. El sector empresarial precisa que l’anomenat talent, diguem-ne econòmic, social o tecnològic, es quedi a casa. Seran bones totes les iniciatives que es puguin prendre que facin possible aquest objectiu. Compartim per tant l’objectiu però no així els procediments o estratègies. Anem tard, molt tard, si aquesta competitivitat la volem obtenir a través dels nostres talents. I és així perquè el talent és cosa de tots o de molts o no serà, i no sols del Departament d’Empresa i Coneixement, la Cambra de Comerç i la UdG. Per ser cosa de tots el Govern s’hi ha d’implicar fermament i ha de prendre aquelles iniciatives que permetin detectar aquest talent, no a la universitat, no a les empreses, sinó en les primeres etapes de la seva formació: en el sistema educatiu bàsic. Aquí hi tenim tota la població i tots els potencials talents. Estaria bé que les institucions implicades es parlessin i impulsessin, conjuntament, aquest gran objectiu de país.

En el sistema educatiu de Catalunya tenim, aproximadament, poc més d’un milió tres-cents mil alumnes escolaritzats en l’ensenyament obligatori incloent-hi l’etapa de tres a sis anys. Segons ens indiquen els estudis científics actuals, no menys del deu per cent de la població escolar presenten alguna forma de talent. Aquest percentatge significa uns cent trenta mil alumnes, una dada que res té a veure amb els poc més de vuit-cents alumnes oficialment detectats (0,05%, dades del MEC i de la Generalitat). D’aquests poc més de vuit-cents, sols la meitat o menys són atesos amb mesures ajustades al seu potencial intel·lectual. Aquestes dades tan miserables em porten a fer dues reflexions. La primera, si disposem d’un alt potencial però no el detectem ni l’activem, no existeix. I no podem esperar res del que no existeix perquè el desconeixem. I de quasi res serveix esmentar-ho en els discursos perquè els fets desmenteixen les intencions. La segona, la pèrdua de ments dotades intel·lectualment, la recuperem o per un cop de sort o per la iniciativa particular i l’esforç persistent d’alguns dels nostres joves. És sabut que allò que no s’activa, es perd. Valdria la pena que els responsables polítics es parlessin i fessin un front comú per dotar dels recursos necessaris destinats a detectar, ajudar i formar els joves talents quan aquests estan desenvolupant-se ja que d’ells depèn en bona part el futur del nostre país. No fer-ho pot ser una gran irresponsabilitat.