Un dia negre

Ahir va ser, per a la democràcia espanyola (sí, ja ho sé, que sembla un oxímoron), un dia negre. Un dia negre que va provocar la indignació lògica de milers i milers de ciutadans que van decidir sortir al carrer en una reacció que fa difícil de predir quin serà el seu final. Indignació, enuig, irritació i una patacada emocional de l’alçada d’un campanar. Jo no sé si han calculat bé les conseqüències. Perquè si fins ara molts catalans ja se sentien emocionalment desconnectats d’Espanya, en un procés que semblava del tot irreversible, a mi em sembla que la sentència d’ahir eleva aquesta desconnexió a definitiva. Qui vol viure en un Estat que dicta sentències com aquesta, que lamina la llibertat d’expressió, de reunió i de manifestació?

Espanya (i quan dic Espanya vull dir el govern i tots els aparells de l’Estat) ha decidit no només que no hi ha diàleg (i que no n’hi haurà en un futur) sinó que mantindrà i probablement incrementarà l’estratègia de la por i la repressió. No és el millor escenari. Perquè lluny d’acostar la solució, és evident que la complica. El cofoisme, ahir, d’alguns actors (començant per la majoria de mitjans de comunicació espanyols i acabant pel mateix president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, que assegurava que “l’independentisme ha fracassat”) és altament preocupant i fa vaticinar un conflicte llarg del qual no han calibrat les conseqüències.

Il·lús Pedro Sánchez, però, i il·lusos tots aquells qui es pensin que la sentència és el punt final de l’1-O. No només perquè ahir es va demostrar al carrer i a les institucions catalanes que lluny d’arronsar-se hi ha milers de ciutadans disposats a plantar cara, sinó també perquè, malauradament, hi ha un munt de causes obertes (persecució judicial del president Puigdemont a banda) pendents de resoldre.

Finalment, però, tenim resposta a la pregunta que tots ens hem fet en alguna ocasió aquests darrers anys sobre si l’1-O va servir d’alguna cosa. Vista la brutalitat de la sentència, i la laminació de drets que representa, ha servit per adonar-nos que, definitivament, l’Estat no s’asseurà mai a negociar, que era mentida que en democràcia i sense violència es pot parlar de tot, i que assolir la independència implica, inevitablement, una confrontació.

No hi ha acord possible. O, si més no, no es donen les condicions perquè sigui a la cantonada. I encara menys amb la perspectiva d’unes eleccions generals el mes vinent en què els líders de les principals formacions han entrat en una cursa per veure qui és més espanyol. Trist. Trist sobretot perquè els sembla que, per demostrar que un és més espanyol, ha de ser sobretot anticatalà.

Vist tot plegat, és Espanya, em sembla, que ha decidit desconnectar de Catalunya.