Pena i penes

Ara que ja sabem quines penes poden caure a un plegat de polítics i activistes catalans per promoure un referèndum i fer-lo contra la voluntat de l’Estat espanyol, les previsions més funestes s’han complert; l’Estat no ha tingut pietat: considera que hi ha hagut violència, però no la suficient per a una imputació per rebel·lió, com ja havia advertit la justícia alemanya. Però la sedició esdevé ara l’amenaça amb la qual es pot mirar d’atemorir qualsevol manifestació massiva.

Això transforma la democràcia ja anòmala que havíem de patir en una altra cosa, en un govern de jutges, que en qualsevol moment poden arbitrar què pot fer-se o no als carrers i a les places del país. Cuixart i Sànchez, sense càrrecs de representació política, han estat castigats amb nou anys de presó només per mirar de dissoldre una manifestació i d’encaminar-la dins els límits d’una festa que no va trencar ni un sol vidre.

Saber què s’ha de fer a partir d’ara ho és tot; comprendre fins a quin punt és factible entrar en una estratègia de confrontació o bé tornar a un escenari de fa una dècada –dret a decidir, referèndum pactat, insistir davant del mur dels tancats de mollera–, però amb les piles carregades i amb més arguments, i amb unes ferides que no s’obliden fàcilment, i que serveixen per aprofundir encara més les raons que tenim per a l’emancipació nacional. El panorama es reordenarà amb un dibuix que ens marcarà què podem esperar de la política catalana durant les properes dues dècades.

El procés ha servit per adonar-nos de la soledat final de l’independentisme. No només no podem comptar amb unes forces de seguretat totalment alineades amb la política sobiranista, sinó que tampoc no sabem com reaccionarà la UE, confosa encara pel Brexit i sense cap idea sòlida del futur de les nacions que li donen embranzida. Fa una dècada tot semblava que se centrava a votar i moldre; votaríem en un plebiscit que organitzaríem sols, a falta d’acord amb l’Estat, i, en cas de guanyar-lo, i sense tenir en compte la participació, la República seria un projecte imbatible. Sabem ara que només pot ser-ho a través d’una confrontació que no ens estalvia ni la violència ni les detencions arbitràries. I tampoc les llargues condemnes per sedició.

En primer lloc hem d’aclarir fins quan serà vàlid el resultat d’aquell 1-O, i després posar-nos d’acord en què cal fer a partir d’ara. Un independentisme castigat esdevé, pel que sembla, un projecte fatalment castrat que només busca trobar culpables entre les files pròpies i que se centra més a recuperar una autonomia plena que no a aconseguir la sobirania total. Ja no sentim cap ni un dels arguments, que no deixaven de repetir-se incansablement, sobre la necessitat d’un estat propi; ara tot se centra en la culpa: la de l’estat repressor i la dels sobiranistes que prometeren el que en cap cas podien complir.

El debat sobre les culpes ha ocupat el lloc que abans tenien les il·lusions innocents. Qualsevol que vulgui fer un pla haurà de partir d’una interpretació del que va ser aquell octubre de fa dos anys. No ha de semblar que la classe política s’aprofita de l’activisme popular, que el capitalitza en benefici propi, o que envia la població a una protesta d’incerta i arriscada resposta mentre ella segueix còmodament instal·lada a les institucions, sense assumir cap dels riscos que han costat la llibertat als polítics condemnats. És difícil que una classe política com la que ha estat ara condemnada torni a aparèixer així com així.

Un dels problemes de l’independentisme és que ha estat un moviment reactiu; es movia en funció del que l’Estat s’atrevia a mossegar de l’autogovern o de reprimir sense solta ni volta. L’Estat desitja continuar amb la seva integritat, i amb la idea –més la idea que la realitat final– de l’homogeneïtat cultural imposada, al mateix temps que segueix esprement la fèrtil mamella de la nostra economia. I s’ha adonat que la repressió al dissident dona vots, i que permet tenir un projecte polític que no ha d’afrontar cap dels problemes de fons de qualsevol altre estat seriós. És més còmode parlar de Catalunya que parlar de crear ocupació o de com aturarem el canvi climàtic. Contra Catalunya, Espanya té un projecte, una missió i un programa que sembla fins i tot factible. I això és molt llaminer. Qualsevol impresentable pot sostenir un projecte polític basat en això. D’aquí l’ascens de la mediocritat política que el procés català ha esperonat en el panorama espanyol. Tot el que vindrà a partir d’ara sorgirà d’aquest trist paisatge.