Solució o caos

Té raó la líder de Cs al país, Lorena Roldán: la revolució dels somriures, ara sí, s’ha acabat. Per desgràcia han aconseguit tombar-la. La cruel sentència de dilluns ha estat la gota que ha fet vessar la paciència del sector més fogós de l’independentisme, i algunes de les protestes s’han desbocat. Els governs, també el català, han perdut el control. Perquè aquí tothom sap, malgrat el que s’inventi el Suprem, que aquest moviment va néixer i és empès per la gent, i no per polítics que l’haurien enganyada. I una part, minúscula però suficient per fer soroll, s’ha atipat de rebre. Molts són joves, que no entenen que això passi al seu país en democràcia, i malauradament s’han adonat que no tenen res a perdre si eleven el to, perquè més greu ja no pot ser la repressió: l’antic govern, exiliat o condemnat a dures penes; el nou, amenaçat i lligat de peus i mans; detencions arbitràries sense proves; Mossos que peguen com ells, i un país ja ocupat per forces paramilitars... Què més poden fer ja? I com més repressió activin, pitjor, perquè més s’hi tornaran. Tant és de què els acusin i què els facin, si els acusaran i els ho faran igual. Com deuen enyorar ara fins i tot els seus carcellers els responsables del que queda més en evidència que mai que van ser accions exquisidament cíviques...

Els aldarulls dels últims dies s’han de condemnar i aturar ja, és clar. I cal que les aigües es calmin i eines brutals i pacífiques com ara el Tsunami prenguin tot el protagonisme que mereixen. Però venen setmanes, mesos, d’inestabilitat a molts nivells. Potser alguns s’adonaran ara, a dins, de l’enorme irresponsabilitat de dur als tribunals un conflicte polític, i a fora, de la seva inacció cínica. La protesta i la desobediència civil són aquí per quedar-se, mentre ningú posi solucions polítiques sobre la taula. A veure si ho entenen d’una vegada.