Resistir o guanyar?

La reacció popu­lar que viu Cata­lu­nya és la com­pren­si­ble res­posta i enfa­da­ment d’una part majo­ritària de la soci­e­tat cata­lana que con­si­dera injusta la sentència de l’1-O. I no es pot bar­re­jar, sense bus­car rèdit polític i l’objec­tiu cri­mi­na­lit­za­dor, les legítimes mani­fes­ta­ci­ons pacífiques amb alda­rulls sense auto­ria defi­nida i sobre­di­men­si­o­nats política­ment pel PP i Cs i mediàtica­ment pels mit­jans uni­o­nis­tes –són molt menors que els fets dels armi­lles gro­gues de França o les pro­tes­tes de les vies del TAV de Múrcia. En cap cas repre­sen­ten l’inde­pen­den­tisme com a movi­ment. Tam­poc ajuda a aïllar els ele­ments vio­lents si les càrre­gues poli­ci­als de Mos­sos i Policía Naci­o­nal són indis­cri­mi­na­des, i injus­ti­fi­ca­da­ment vio­len­tes. Diri­gi­des impu­ne­ment con­tra ciu­ta­dans que es mani­fes­ta­ven pacífica­ment. Un afer en què s’ha tro­bat a fal­tar el lide­ratge del pre­si­dent Torra i del con­se­ller d’Inte­rior, Miquel Buch. Per­duts tres dies entre el silenci, les dis­crepàncies inter­nes entre ells i les expli­ca­ci­ons con­tra­dictòries. Una reacció inex­pli­ca­ble, entre altres coses perquè tot el que ha pas­sat era més que pre­vi­si­ble. Ara, l’inde­pen­den­tisme haurà de superar el xoc post­traumàtic i rede­fi­nir estratègies. Amb alguns objec­tius essen­ci­als: gover­nar amb polítiques de progrés i eficiència, pre­ser­var les ins­ti­tu­ci­ons, arri­bar al fet que com a mínim dos ter­ce­res parts del Par­la­ment exi­gei­xin el referèndum, impul­sar un gran movi­ment social per a l’alli­be­ra­ment dels pre­sos polítics i arti­cu­lar una pro­posta política via­ble per a l’auto­de­ter­mi­nació. Perquè, davant un Estat repres­siu tan­cat en banda a la solució política i democràtica del con­flicte, l’única opció de l’inde­pen­den­tisme no és resis­tir com alguns amants de l’èpica i la retòrica revo­lu­cionària defen­sen. L’única opció de l’inde­pen­den­tisme és la tàctica de Luis Ara­gonés, el savi d’Hor­ta­leza: con­ti­nuar gua­nyant, cada cop amb més força. Una idea que man­llevo a Oriol Jun­que­ras, la vaig escol­tar sepa­rats pel maleït vidre de la presó de Lle­do­ners i ara agafa tot el sen­tit després de la con­demna màxima de 13 anys per a qui la sentència con­si­dera “el líder” del procés. I, per gua­nyar, l’acti­visme és impor­tant però la política és impres­cin­di­ble. Ara més que mai. Al Par­la­ment, des del govern, al Congrés, a Europa i arreu. Cal tenir-ho clar, mal­grat l’uni­o­nisme en bloc, inclòs el PSOE, s’hi negui a hores d’ara.