Els jueus...

El dubte etern de que­dar-se o mar­xar, anys 30, tinc el meu petit negoci a Varsòvia, em quedo i puc jo i els meus per­dre la vida, o marxo i perdré el meu capi­tal resul­tat del meu tre­ball. No tenir pàtria. Estar a prop del poder i influir, però no manar. Pen­sar en abs­tracte i treure con­clu­si­ons en con­cret. Bus­car per la pròpia inse­gu­re­tat la segu­re­tat de la llei. Ser acu­sat de ser dife­rent i sen­tir-se dife­rent.

No tenir amo, no res­pon­dre a ningú, “pel jueu ser amo és un reco­nei­xe­ment que té un valor que es dis­sol en el temps..., quin és el lloc del jueu a la jerar­quia?, el seu lloc és fora d’ella”. David Fryd­man, Els jueus i el poder. La lli­ber­tat s’obté de no tenir amo, de no de ser-ho, l’amo està sem­pre en mans dels serfs. No confiïs en ningú, en el teu germà encara menys.

Avui hi ha al món 14 mili­ons de jueus. Sense l’holo­caust serien 34 mili­ons. Sota l’imperi Romà al segle I n’hi havia sis mili­ons, el 10% de l’imperi. Avui hau­rien de ser cen­te­nes de mili­ons. No hi ha poble que hagi estat més per­se­guit, més ani­qui­lat...; l’odi als jueus ha estat per­ma­nent, sis­temàtic i cru­ent. En cas de matri­moni mixt, és jueu el fill de jueva i gen­til, és la mare qui trans­met la per­ti­nença a la comu­ni­tat jueva. Tot el que és femení ha tin­gut par­ti­cu­lar importància en el món jueu...

Quan els Reis Catòlics varen expul­sar els jueus dels seus reg­nes, aquests varen pro­po­sar a Fer­ran d’Aragó pagar 30.000 ducats perquè els dei­xes­sin tran­quils. L’oferta era temp­ta­dora. L’inqui­si­dor gene­ral Tomás de Tor­que­mada, aga­fant un sant­crist, va dir al rei: “Judes va ven­dre Crist per 30 mone­des de plata. Vos­tra majes­tat està a punt de ven­dre’l per 30.000 ducats. Aquí està ell, agafi’l i ven­gui’l.” Va dei­xar el sant­crist sobre la taula i va mar­xar... Espa­nya hau­ria estat molt dife­rent, millor, si la col·lec­ti­vi­tat jueva no hagués estat expul­sada.

Hei­deg­ger va negar Plató, “que havia situat l’ésser en el regne etern, immu­ta­ble, de les idees”. Per Hei­deg­ger (1933), “si s’inter­pre­ten les idees de Plató com repre­sen­ta­ci­ons i pen­sa­ments que con­te­nen un valor, una llei, una regla, de manera que aques­tes idees es con­ver­tei­xen en nor­mes, l’indi­vidu estarà sub­jecte a aques­tes nor­mes... És con­tra aquest des­ar­re­la­ment, con­tra aquesta con­cepció gene­ral de la huma­ni­tat, que s’ha de llui­tar” perquè “l’existència defi­neix l’essència”. El des­ar­re­la­ment dels jueus era per Hei­deg­ger la jus­ti­fi­cació del seu odi, era aquest essen­cial, radi­cal. En l’entorn pro­per uns són supe­ri­ors als altres, la igual­tat es deriva de la mirada àmplia, del llarg ter­mini. Hei­deg­ger el negava. Aquesta va ser la raó, entre d’altres, per la qual Ale­ma­nya va per­dre la guerra, l’accés als recur­sos per man­te­nir els exèrcits només podia acon­se­guir-se per la con­questa i la des­trucció de la con­tra­part...

Endeu­tar-se, pres­tar, és una pràctica d’ori­gen jueu, gua­nyar temps. Després de la guerra el deute ame­ricà era el 112% del seu PIB, deute que es va pagar en pocs anys pel crei­xe­ment de l’eco­no­mia. El deute va pro­por­ci­o­nar els recur­sos. El model de l’endeu­ta­ment va demos­trar la seva eficàcia a la guerra. Segons Clau­sewitz, la guerra és la política por­tada a l’extrem. Es va con­so­li­dar el cànon de l’eco­no­mia des de lla­vors. Les neces­si­tats econòmiques del poder polític són sem­pre il·limi­ta­des, hi ha cau­ses “supe­ri­ors” que jus­ti­fi­quen la des­pesa, no es pot dir “fem la guerra estal­vi­ant”, la urgència sem­pre juga en la mateixa direcció. Aquesta és l’opor­tu­ni­tat apro­fi­tada sovint pel poble jueu, crear l’ins­tru­ment apro­fi­tant situ­a­ci­ons con­jun­tu­rals de neces­si­tat i amb el temps con­so­li­dar-lo; Rothsc­hild, Leh­man, Solo­mon, God­man, Sachs... Kohl va gas­tar 2.000 mili­ons de mili­ons d’euros en fer la inte­gració ale­ma­nya. Es podia haver fet més econòmica, però l’opor­tu­ni­tat, la neces­si­tat de fer-ho abans que les cir­cumstàncies can­vi­es­sin ho va forçar; gran opor­tu­ni­tat per a la banca..., que aquesta va apro­fi­tar. Els grans nego­cis sem­pre es fan al vol­tant del poder per la urgència i la neces­si­tat política­ment jus­ti­fi­cada, per sobre de la uti­li­tat i ren­di­bi­li­tat de la des­pesa.

La història de Josep a l’antic Egipte n’és el pre­ce­dent. Apro­fita la cir­cumstància d’estar a prop del poder, ser el pre­fe­rit del faraó, per gua­nyar força reso­lent el pro­blema dels set anys d’escas­se­tat i abundància, de nou el con­cepte gene­ral per sobre del detall i de la cir­cumstància. Aquesta for­ta­lesa, basada a dei­xar córrer el temps a favor d’un mateix, ser arreu, no tenir pàtria, no tenir amo, viure sense un lloc deter­mi­nat de referència, sense demos­tració explícita de fer-ho, es veu traïda des de la cre­ació d’Israel el 1948, perquè ins­tituït l’ins­tru­ment del naci­o­na­lisme, la pàtria, és difícil sos­treure’s a la temp­tació de prac­ti­car-lo.

Les polítiques als ter­ri­to­ris ocu­pats i la crei­xent invi­a­bi­li­tat de man­te­nir un Estat i dos pobles per la política d’assen­ta­ments d’Israel als ter­ri­to­ris ocu­pats és una cir­cumstància única i nova en una política de mils d’anys que ha permès la sub­sistència dels jueus com a poble en cir­cumstàncies can­vi­ants i en oca­si­ons espe­ci­al­ment difícils. Aban­do­nen ara els seus para­dig­mes dife­ren­ci­a­dors i uni­ver­sals i adop­ten els gene­rals i par­ti­cu­lars de tots els pobles... L’assas­si­nat d’Isaac Rabin va ser tràgic i trans­cen­dent...