Els indis

L’Oblit Basei­ria que vaig conèixer com a edi­tora, i que fa ja uns quants anys resis­teix com a lli­bre­tera a Casa Anita a Bar­ce­lona, sap com enca­te­ri­nar-te. Casa Anita, espe­ci­a­lit­zada en lite­ra­tura infan­til i juve­nil, ho té tot per enco­ma­nar la passió per la lec­tura i els lli­bres als més menuts i als més gran­dets, com jo mateix. De fet, una de les seves últi­mes reco­ma­na­ci­ons per a la cana­lla, me l’he fet meva, tot i que estic con­vençut que a l’alt res­pon­sa­ble de la diplomàcia euro­pea també li agra­da­ria. Són les car­pe­tes com­ple­tes del fotògraf Edward S. Cur­tis: Los indios de Nor­teamérica, que ha edi­tat Tasc­hen a un preu asse­qui­ble per un lli­bre amb més de 700 foto­gra­fies. Una autèntica joia per a tots aquells que de petits jugàvem a indis i vaquers i que obríem aquells sobres de paper on tan aviat hi havia petits indis de plàstic que s’enfi­la­ven per les cadi­res i caval­ca­ven pel tres­pol de casa com si anes­sin des de la fron­tera mexi­cana fins a l’estret de Bering, que és la ruta fotogràfica que va fer Cur­tis durant 30 anys.

Hi ha sioux, apat­xes xeie­nes o nava­hos, però en aquest inven­tari de la lluita per la super­vivència hi ha altres noms de tri­bus no tan cone­guts per a mi, com ara els uma­ti­lla, willapa i arika­res, per dir-ne només tres. No hi ha només feso­mies, també hi ha esce­nes de vida quo­ti­di­ana i cac­tus gegan­tins que et fan entrar des de les pla­nes del lli­bre i dels foto­gra­vats a l’època de Cur­tis, que va aca­bar la seva feina el 1906. Un efecte magnètic que et deixa cla­vat men­tre pas­ses fulls de dig­ni­tat i força. El seti­nat del paper, que pes­si­go­lleja el tou dels dits, i l’aroma de la tinta em fan badar entre la dansa del sol, pipes sagra­des, ten­des, caba­nes, màsca­res i plo­mes, flet­xes i cavalls. El tinc a l’abast i m’hi pas­sejo quan vull allu­nyar del meu cap les esce­nes d’alda­rulls i focs de mati­nada. Tot i que les impres­si­o­nants cami­na­des d’aquests dies en són un con­tra­punt més que virtuós. Em cap­busso en el lli­bre dels indis quan se’m fa massa fei­xuga l’escrip­tura con­dem­natòria del jutge Marc­hena, la del segons ell “ima­gi­nari dret d’auto­de­ter­mi­nació” que no era cap altra cosa que el “dret a pres­si­o­nar”. No ha sigut ni això. Ja ho can­tava La Trinca.