Guanyar

Una de les para­do­xes de la història és que, quan es mira amb pers­pec­tiva, un s’adona que es pot gua­nyar la guerra i per­dre la pau. Dis­sor­ta­da­ment, sem­pre hi ha més interès a cele­brar victòries que no pas a pen­sar com ges­ti­o­nar-les. Les pom­po­ses mani­fes­ta­ci­ons dels ven­ce­dors de la Pri­mera Guerra Mun­dial van dei­xar pas a una arro­gant i poc magnànima gestió de la pau que va seguir. Al cap de vint anys ja teníem en marxa la Segona Guerra Mun­dial. Van per­dre la pau. Franco va sig­nar un cèlebre parte de guerra el 1939 que aca­bava amb una afir­mació con­tun­dent: “La guerra ha ter­mi­nado.” Avui, vui­tanta anys després, molts en aquest país tenen dub­tes rao­na­bles sobre l’exac­ti­tud d’aque­lla afir­mació. El règim fran­quista va per­dre la pau. Vull pen­sar que som molts els que vivim les tur­bulències del nos­tre temps amb el desig que apa­re­guin polítics capaços d’enten­dre que l’èpica de la història és la dels que gua­nyen la pau. Les recents i peno­ses sentències judi­ci­als han rea­ni­mat el clima de con­fron­tació i de frus­tració col·lec­tiva. La sentència es vol inter­pre­tar com un aval de les raons d’uns o d’altres, i es pre­senta en ter­mes de victòria o der­rota. La reso­lució judi­cial com un ins­tru­ment en la brega política per reforçar la posició de les parts que dis­cre­pen. Cada dia més con­vençuts de les nos­tres raons i cada dia menys atents a les raons de l’altre. Aquest sem­bla el signe del temps. L’exal­tació de con­cep­tes abs­trac­tes s’imposa a l’enut­josa feina de plan­te­jar meca­nis­mes con­crets per arri­bar als objec­tius que es pro­po­sen. Aquest estat de coses aug­menta la con­fusió entre la població que veu com es dete­ri­ora la pro­jecció ins­ti­tu­ci­o­nal de la mateixa Gene­ra­li­tat. Quan puguem mirar enrere amb sufi­ci­ent distància em temo que veu­rem aquests temps com els d’una diabòlica acu­mu­lació d’irres­pon­sa­bi­li­tat, insen­sa­tesa i ingenuïtat. Men­tres­tant, no tenim temps d’avor­rir-nos. Anem d’ensurt en ensurt i la pre­gunta que res­sona a cada nova bat­ze­gada és “i ara què?”. “Seguin i par­lin”, cla­mem tots. “De cap manera –ens res­po­nen–; som aquí per gua­nyar la nos­tra guerra.” I per­dre la pau, és clar.