Els Mossos i la complexitat

De totes les situacions a les quals el procés independentista ha de fer front tal vegada la gestió de les actuacions dels Mossos d’Esquadra és la més complexa i la més determinant fins al punt de poder afirmar que el destí immediat de l’autogovern de Catalunya es troba a les seves mans.

En el moment que es detecti que en el cos s’articula una mínima força lleial a l’objectiu d’instaurar la República Catalana les autoritats centrals de l’Estat espanyol reactivaran els mecanismes de liquidació de l’autonomia en la forma que considerin pertinent (aplicació de l’article 155 de la Constitució, aplicació de la llei de seguretat nacional o, en el seu grau més extrem, declaració de l’estat de setge) i els presents quadres catalans de direcció política tornaran a ser encausats per sedició o fins i tot, en aquesta ocasió, per rebel·lió.

Els agents i els comandaments de la policia catalana són perfectament conscients que en la sentència sobre els fets de la tardor del 2017 dictada dilluns passat es manifesta sense embuts una amenaça sobre tots ells en cas que se subjectin a les directrius del govern de la Generalitat. Si es decanten per una actitud “complaent” amb la voluntat de l’independentisme, com Marchena i els altres membres de la Sala del Tribunal Suprem entenen que es va produir durant la celebració del referèndum d’autodeterminació, la reacció de l’aparell de l’Estat serà, pel cap baix, tan o més contundent que les represàlies patides per la cúpula policial i política dels Mossos ara fa dos anys amb el major Trapero al capdavant.

Sota aquesta espasa de DÀmocles els agents no poden fer res més que sotmetre’s a les directrius dels cossos de seguretat de l’Estat i del ministre de l’Interior de manera que qualsevol divergència serà convenientment reprimida i purgada. En les protestes a l’aeroport del Prat del mateix 14 d’octubre tenim un exemple de com s’articula el dispositiu policial coordinat des de Madrid: en les actuacions d’oposició als manifestants i al bloqueig de la infraestructura hi participaven una primera línia de Mossos i una segona línia de Policía Nacional espanyola la qual no sols estava concebuda per donar suport als Mossos sinó també per vigilar que els mateixos Mossos executessin allò que els havia estat encomanat.

El problema que té l’actual direcció d’Interior del govern de la Generalitat i que deriva d’una sèrie d’errors històrics perpetrats pels diversos responsables a càrrec del departament és que davant del present xoc de legitimitats efectivament una bona part dels agents i dels seus comandaments es limitin a executar disciplinadament allò que es marca des de Madrid. La manca de control real sobre la força policial per part del conseller Buch i els seus immediats subordinats col·loca de fet tot el govern de la Generalitat i els partits que el formen en una contradicció difícilment superable.

Amb tot, entre l’obediència del cos (o almenys d’alguns dels seus efectius) al mandat republicà amb la conseqüent anihilació de l’autonomia i el compliment sense fissures de les ordres emanades del govern espanyol i del poder judicial hi ha una tercera possibilitat: que una força sorgida dels Mossos d’Esquadra acomboï els centenars de milers de ciutadans en un desplegament dirigit a controlar el territori i les infraestructures bàsiques a fi de fer efectiva la República. Aquest escenari, que en la seva qualitat d’actuació defensiva no abandonaria els principis de la no-violència i del pacifisme, pot semblar inversemblant per a l’independentisme però em temo que és allò que l’Estat està treballant per combatre des del 27 d’octubre del 2017, el dia que es va declarar la independència.