Francesc Cabana
Quadern d’economia
Fons d’inversió anònims
Una part de l’estalvi d’un cert gruix i estable s’inverteix en fons d’inversió. L’estalviador no es pot sentir satisfet amb un interès al zero i escaig per cent que li poden oferir els dipòsits bancaris. Li fa por invertir en borsa, perquè és un món desconegut i perillós. El director de l’oficina bancària que l’atén li recorda que ja es comença a parlar de tipus d’interès negatius, o sigui que l’estalviador en lloc de cobrar un interès del banc haurà de pagar-lo ell al banc, de manera que els seus estalvis baixaran, en lloc d’augmentar com és tradicional. El banquer no creu que arribem a aquest punt, però és un argument més per portar el client al terreny que més li interessa, que és el dels fons d’inversió.
De fons d’inversió n’hi ha per triar i remenar. La majoria estan controlats pel banc que li fa l’oferta o en tot cas el banc té una bona relació amb els gestors del fons, que vol dir que es fan favors mutus. El fons està format per diversos valors que poden donar entre el 2 i el 10% d’interès, tot i que és un interès molt variable, ja que depèn dels resultats de l’empresa, de la marxa de la borsa, o de la cotització de la moneda durant aquell període, de manera que el fons que ha pagat el 10%, l’any següent li pot pagar un 5%, un 2% o no pagar-li res. A la cartera dels fons d’inversió que els bancs controlen hi acostumen a posar uns quants valors de l’Íbex 35, que asseguren una certa estabilitat, mentre que la resta acostumen a ser empreses en les quals té interessos o capacitat de maniobra. També hi ha valors de bancs amics amb els quals se n’intercanvien com a prova d’amistat.
Els bancs treuen un profit dels fons d’inversió. No ho critico massa, sempre que ho diguin als estalviadors i no es “passin”.
Hi ha un altre aspecte dels fons per als estalviadors sensibles. Un exemple ho aclarirà. El Vaticà té estalvis i una part, invertits en fons d’inversió. En un moment donat es van interessar per saber en quins valors el fons d’inversió invertia els seus diners i comprovaren que estaven finançant de forma indirecta fabriques d’armes i una de preservatius. És fàcil endevinar la seva reacció: vendre la seva participació en el fons. També li pot passar a qualsevol estalviador, tot i que no goso saber quina reacció tindrà.
Els bancs acostumen a distingir entre els fons amb molt risc i els de risc nul. Els de risc nul són els que tenen a la cartera, posem per cas, títols que representen el deute exterior alemany; per això paguen un interès baix. Els fons de molt risc són els que, posem per cas, juguen amb accions d’un laboratori que experimenta i inverteix molt en un medicament en el qual tenen moltes esperances. El resultat pot ser positiu, amb un fort increment de benefici repartible i alça del preu de les accions si cotitza en borsa, o una pèrdua total de les inversions fetes en un medicament que ha estat un fracàs.
Els fons d’inversió tenen una importància notable en aquesta gran borsa del diner, que pot donar alegries i depressions. Els americans, als quals agrada molt apostar sobre qualsevol cosa, fan una llista anual amb els experts en finances que obtenen una rendibilitat més alta amb els valors que ells recomanen. I han comprovat que els deu primers d’un any són els deu darrers l’any següent, o bé que els que es consideren experts estan barrejats amb mitjanies.
Si no vol tenir maldecaps d’aquest estil val més que no tingui diners. Els problemes que tindrà aleshores seran ben diferents.
