Terrorisme d’estat (1)

Aquest tipus de terrorisme es produeix per primera vegada en democràcia el 23-F del 1981, tres anys després d’haver-se aprovat la Constitució que oficialitzava el règim del 78. Un terrorisme disfressat de golpe de estado, com el van definir posteriorment, promogut per alts càrrecs civils i militars de l’establishment que no acceptaven la Constitució. El general Armada, afí a la casa reial, fou dels que més es significaren; fou condemnat junt amb altres dos militars, a 30 anys de presó, però només en compliren una quarta part tractats a cos de rei. En aquella dècada, el govern González promovia oficialment el primer terrorisme d’estat amb la creació de l’antiterrorisme dels GAL, que comandaren els seus ministres d’Interior Barrionuevo, primer, i Corcuera, després, amb el secretari d’estat Vera i el general de la Guàrdia Civil Galindo. Objectiu: aniquilar il·legalment, amb crims inclosos, el terrorisme d’ETA; no ho aconseguiren. Al cap de poc temps, els dos ministres foren absolts i Vera fou condemnat a set anys de presó; curiós, oi? L’Aznar (1996-2004), en la segona legislatura, aconseguia allò que no obtingué el 23-F: reinterpretar restrictivament la Constitució, controlar el poder judicial i iniciar una involució a la turca, encara vigent. Zapatero (2004-2011) no modificà res de l’Aznar, ni impedí que Rajoy recollís signatures per revocar l’Estatut, ja aprovat i referendat. Amb els magistrats sota control, és el TC qui, amb la sentència del 2010, provoca el terrorisme d’estat a Catalunya. Rajoy (2011-2018) introdueix la “llei mordassa” i gradualment persegueix la llibertat d’expressió i manifestació; els fets de l’1-O del 2017 i el 155 són un nou terrorisme d’estat. La democràcia entra en coma irreversible. El govern Sánchez fa grans titulars, que no materialitza (exemple: la retòrica crida al diàleg), car no vol ni intenta resoldre el conflicte amb Catalunya i prefereix que el resolgui el Codi Penal. La seva és una gestió fracassada, que ara fa campanya pel 10-N, emprant la fòbia i l’amenaça del 155. La sentència del TS al procés, a 24 hores del 79è aniversari de l’afusellament del president Companys, amb 100 anys de presó per als nou dissidents (d’ideologia que no admet el poder central), demostra que se segueixen els mateixos paràmetres de la dictadura: aleshores afusellaven els dissidents; ara se’ls imposa, arbitràriament, una condemna injusta, venjativa i ignominiosa. La sentència, finalment, ha precipitat la mort de la democràcia. Conclusió: segueixen errats els poders polítics espanyols, si creuen que la sistemàtica repressió ens afebleix. Tot el contrari: des d’aquell ja llunyà 10 de juliol del 2010 vam deixar enrere la passivitat, la por i el tarannà mesell pel reivindicatiu, cívic, pacífic i democràtic, fins a la consecució del dret a l’autodeterminació!