Dret a vot i referèndums

Pot sem­blar estrany que, a Suïssa, el vot femení no fos legal fins al 1971 (qua­tre dècades més tard que a l’Estat espa­nyol) i que l’apro­ves­sin els homes en un referèndum amb –només– el 66% del sufragi. Al país dels rellot­ges de pre­cisió i on famo­sos de mig món tenen la residència, fins no fa gaire les dones tam­poc tenien dret a tre­ba­llar fora de casa sense el permís del marit i, en cas de ser sol­te­res, el pare feia i des­feia a gust.

Les coses han can­viat força, però els homes, i no només els suïssos, encara estan sobre­re­pre­sen­tats tant als espais for­mals (governs, con­sells d’admi­nis­tració...) com als infor­mals (tri­bu­nes de camps de fut­bol, tertúlies...), fet que els atorga un plus de con­fiança i influència. Que la tendència hagi anat modi­fi­cant-se ha cos­tat temps i mol­tes llui­tes. I, segu­ra­ment, la democràcia directa ha aju­dat en aquest camí cap a la igual­tat. Això vol dir que cal emmi­ra­llar-nos en una con­fe­de­ració pròspera i mul­ti­lingüe en què la ciu­ta­da­nia deci­deixi com orga­nit­zar-se? El 66% de la població es va opo­sar a ampliar les vacan­ces de qua­tre a sis set­ma­nes perquè les pimes no hi podrien fer front, en una con­sulta recent. I, en un altre referèndum, un 63% va votar a favor de limi­tar la tinença d’armes. Cada estat té el seu tarannà. N’hi ha que són molt par­ti­cu­lars i sem­blen tenir al·lèrgia que la gent hi digui la seva en com vol viure. Pot­ser tot ple­gat és per manca de con­fiança social.