La crisi

Sem­bla que s’acosta una nova crisi econòmica. Si voleu, per ser pru­dents, diguem-ne una desac­ce­le­ració, un alen­ti­ment del crei­xe­ment econòmic. Repunta l’atur. Aquesta nova crisi ens arriba en un moment espe­ci­al­ment deli­cat de descrèdit de la política i dels polítics. Aquest descrèdit ha arri­bat també a les ins­ti­tu­ci­ons de govern i d’auto­go­vern. No hi ha con­fiança en el sis­tema ins­ti­tu­ci­o­nal i no sem­bla que hi hagi ningú dis­po­sat a fer ges­tos en la direcció de retor­nar amb escreix el crèdit per­dut.

Una vegada més la revo­lució dels joves apunta a una distància enorme entre els mar­ges de la política con­ven­ci­o­nal i les aspi­ra­ci­ons de noves gene­ra­ci­ons que bus­quen uns horit­zons més amplis i denun­cien totes les hipo­te­ques que pesen sobre la nos­tra soci­e­tat, a escala local i a escala mun­dial.

El símptoma més evi­dent de la crisi que ens tena­lla i del descrèdit que ens encer­cla és una crisi d’auto­ri­tat i una crisi de gover­nança. La manca d’auto­ri­tat es tra­du­eix en una manca de res­pecte i de reco­nei­xe­ment i és la con­seqüència de governs que no gover­nen, de par­la­ments que no par­len, de deci­si­ons i pro­me­ses que no es com­plei­xen, de debats eixorcs i tac­ti­cis­tes, de manca de mirada ampla i de gran­desa de mires. La inac­ti­vi­tat, la inèrcia i l’aco­mo­dació s’apo­de­ren d’una vida política sota mínims, sense pres­su­post, sense pro­pos­tes, sense deci­si­ons. La manca de res­posta a les deman­des més ele­men­tals és exas­pe­rant i les acti­tuds dels gover­nants sem­blen més pen­sa­des per des­truir que per cons­truir, per divi­dir i no per sumar. La fri­vo­li­tat senyo­reja gratuïtament.

És urgent una esmena a la tota­li­tat de la situ­ació que vivim i el coratge per plan­te­jar un reset amb totes les con­seqüències.