Ofici perillós

Dissabte a la tarda, quan m’encaminava a comprar un utensili, em vaig trobar amb una petita però sorollosa i molt abanderada manifestació espanyolista davant de l’ajuntament. La vaig travessar. Els congregats van canviar el “Puigdemont a prisión” per “Prensa catalana, manipuladora”. Potser va ser una casualitat i ja tenien l’eslògan previst. Els amics em diuen que em van reconèixer i que en podria haver sortit malparat. Només surto pel canal 3/24, un cop a la setmana, i fotografiat en aquests articles cada dia tret de dilluns. Veuen aquell canal i llegeixen aquest diari, els descontents amb la premsa? Em mig tranquil·litzen. Els feia monogràficament consumidors d’altres mitjans. Hem de cultivar el lector crític.

Fa molts anys, quan jo dirigia l’edició del Maresme d’El Punt, vam informar que cada dissabte a la nit, sistemàticament, uns joves destruïen a cops una cabina telefònica, sempre la mateixa. El dissabte següent els mossos els esperaven i els van detenir. L’endemà, diumenge, hi havia una pintada enorme sobre la tàpia més gran del centre de la ciutat: “Cuyàs, pillaràs”. La signava l’“A” encerclada pròpia de l’acràcia. L’alcalde em va trucar per comunicar-m’ho, per tranquil·litzar-me i dir-me que enviava la brigada a esborrar-la. Li vaig demanar que primer em deixés fotografiar-la, per interès informatiu i personal. Vaig anar amb la foto a Girona, on es trobava la central del diari. La vaig ensenyar a en Joan Vall, el director general. N’esperava un conhort, potser un plus de perillositat al sou. Es va posar a riure sorollosament. En Vall tot ho fa sorollós. Des de llavors, sempre que em veu em diu: “Cuyàs, pillaràs”. Altres companys del diari l’imiten. Els rodolins tenen molta força. En Xavier Graset, el conductor del programa del 3/24 on vaig, fa poc ho va saber i durant un temps em va saludar amb aquesta fórmula, “Cuyàs, pillaràs”. Com que els espectadors se n’estranyaven, en vam explicar l’origen.

Diuen que el periodisme és una de les professions més perilloses que es puguin exercir. La meva exposició al perill, ja la veuen: local, petita, risible. També és veritat que un dia em van punxar les quatre rodes del cotxe, que una redactora meva va ser perseguida carretera sinuosa avall amb cotxe per un alcalde, que una nit ens van foradar el vidre de l’aparador amb una barra de ferro, que un repartidor no va poder distribuir una matinada el diari en un poble perquè un regidor amb pistola li ho va impedir. Ara: què és això comparat amb el reporterisme de guerra o de compromesa investigació? Mèxic, Rússia... Què és el meu pas per una manifestació espanyolista davant de tants col·legues amb casc que segueixen des de primera línia els aldarulls nocturns de Barcelona?