Som Comunitat en acció

Diuen que som entre dos i tres mili­ons de per­so­nes mobi­lit­za­des a favor de l’auto­de­ter­mi­nació del poble català. Sabem que l’asso­li­rem, doncs con­fiem i per­sis­tim sense defa­lli­ment en aquest pro­jecte que ens uneix i ensam­bla. Som comu­ni­tat en acció, sub­jecte col·lec­tiu, un tot amb psi­quisme i per­so­na­li­tat col·lec­tiva con­creta i demòtica.

Som la força amb plena sobi­ra­nia, som democràcia. I estem en acció per una raó, volem que tots els poders de l’Estat ema­nin del nos­tre poble i no ser manats per un altre poble ni ser escla­fats pels seus poders. Con­fiem ens nosal­tres. Vivint el moment pre­sent sen­tim que ens acom­pa­nya la força necessària. Vivim una gran experiència que, com les grans ges­tes, nei­xen amb tots els ingre­di­ents per a arri­bar a terme: llum, força i goig.

La força necessària ens ve de la passió. Hi ha qui ens reco­mana que domi­nem les pas­si­ons i les sub­jec­tem a la raó. Quan en rea­li­tat són coses dife­rents i inde­pen­dents, però també estre­ta­ment rela­ci­o­na­des. La força pas­si­o­nal, un cop nas­cuda, no pot ser negada, només pot ser guiada a fi de bé... com l’agri­cul­tor amb un cop d’aixada dis­tri­bu­eix el doll d’aigua pels dife­rents cana­lons del seu hort. La passió és empenta viven­cial i ens fa de motor, nosal­tres la conduïm.

Som un poble pro­fun­da­ment emo­ci­o­nal. L’emoció que ens mou és desig i és il·lusió, cap­ti­va­ment per la vida con­junta, pro­jecte vital de futur, i és entu­si­asme. Ni amb la repressió ni les por­res ens con­ver­ti­ran en una fanàtica soci­e­tat mas­si­fi­cada i amorfa. Ben al con­trari, ens empe­nyen a per­sis­tir i a cohe­si­o­nar-nos entorn el Con­sell de la República i la Comu­ni­tat de Comu­ni­tats dels Països Cata­lans, tal com pro­po­sava en Lluís Maria Xiri­nacs i la nos­tra joven­tut que també es planta.

Som una Comu­ni­tat viva, can­vi­ant, cre­a­tiva, adap­ta­tiva amb la sen­si­bi­li­tat i l’habi­li­tat des­per­tes i a flor de pell. La vida és un art i allò que no té art és inert, mort, pura mecànica, i esquar­tera la Comu­ni­tat. Quan falta l’art es frag­menta la inter­co­mu­ni­cació essen­cial. L’art rei­vin­di­ca­tiva sem­pre flo­reix quan el poble està llui­tant pel seu futur.

Lenin només encapçalava mas­ses, plebs... que tris­ta­ment han de menes­ter pro­tec­tors (tri­buni ple­bis) que pas­sin davant.

La Comu­ni­tat, el poble no ha de menes­ter líders. I el poble mai no va un pas enrere. Fa cap al lloc oportú en el moment oportú i això és exac­ta­ment exac­ti­tud, ex-actis, segons esde­ve­nen les coses. Tenim el jo comu­ni­tari, l’auto­consciència col·lec­tiva en forma.

Cal fer un lloc d’honor en el nos­tre espai cere­bral, envaït d’egois­mes, a l’ego­isme comu­ni­tari. Si som gene­ro­sos i magnànims cedi­rem la millor part de la nos­tra ment a la per­sona comu­nitària i des­co­bri­rem que, en comp­tes de per­dre-hi, gua­nyem el cent per u a favor de par­ti­ci­par en una rea­li­tat fran­ca­ment supe­rior.