Opinió

Keep calm

Intactes

De la conversa amb Raül Romeva ens emportem la seva convicció, fermesa i determinació intactes

Hi ha mol­tes mane­res de pas­sar una tarda de diu­menge però ara fa uns dies la vaig pas­sar a la presó. Hi vaig anar de visita. La casu­a­li­tat va fer que fos un 27 d’octu­bre, just dos anys després de la pro­cla­mació i sus­pensió de la república cata­lana. Hi vaig entrar amb un bon gra­pat de visi­tants. Pares, mares, àvies, pare­lla, amics, fills, nets de per­so­nes que com­plei­xen con­demna. A la majo­ria se’ls veia rela­xats, vaig supo­sar que per la força del cos­tum. Un ser­vi­dor, mal­grat que era la ter­cera vegada que entrava en una presó, tenia un neguit dife­rent. Les dues oca­si­ons ante­ri­ors van ser per fer uns clubs de lec­tura amb una colla d’interns que havien lle­git un dels meus lli­bres. L’experiència va ser irre­pe­ti­ble i impres­si­ona. Aquest diu­menge, però, la sen­sació era una altra perquè hi tor­nava per veure un amic i com­pany escrip­tor, en Raül. És autor entre d’altres novel·les de Sayo­nara Sushi, Retorn a Shamb­hala i Pont de cen­dra o recent­ment d’Espe­rança i lli­ber­tat, i Des del banc dels acu­sats. Perquè en Raül Romeva, con­se­ller d’Exte­ri­ors del govern de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya des­tituït pel 155, és a la presó per com­plir una pena de dotze anys per sedició i mal­ver­sació segons el Tri­bu­nal Suprem. Un cop com­plerts tots els tràmits per veure’l, el gruix de visi­tants som conduïts a través de por­tes que només s’obrien quan la mossa que ens conduïa donava l’ordre per pas­sa­dis­sos i patis de la presó fins al mòdul on hi ha els locu­to­ris. Un intri­cat labe­rint de pei­xe­res nume­ra­des on els pre­sos espe­ren par­lar uns minuts amb els seus inter­lo­cu­tors. Un ser­vi­dor i dos peri­o­dis­tes més acce­le­rem el pas per bus­car el locu­tori que ens han assig­nat, el 29. El veiem de lluny i noto la pell de gallina. També veiem Jordi Sànchez, que rep una pare­lla. Arri­bem. Ens salu­dem efu­si­va­ment a través del vidre. Ell som­riu i engega el cronòmetre. No vam par­lar de lite­ra­tura però sí del relat fic­tici que se’ns vol impo­sar. Després dels 43 minuts de con­versa, ens aco­mi­a­dem però ens empor­tem el que ens ha transmès. Que la seva con­vicció, fer­mesa i deter­mi­nació estan intac­tes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.