A la recerca

Fa unes setmanes vaig rebre a casa Els anys, la narració memorialística d’Annie Ernaux que ha publicat en català Angle Editorial. En Sergi Masferrer, que havia estat el relacions públiques de Quaderns Crema, que des de llavors em coneix els gustos i que ara, treballant per lliure, ha estat l’artífex de la recepció del llibre, m’insistia: “Que no tens res a dir-ne? Que no et fa reaccionar?” Li vaig explicar que els de casa m’havien passat al davant en la lectura i que em trobava fent cua. Finalment l’he iniciada. I quan era cap a la meitat sense saber què admirar més, si el text brillant d’Ernaux o la traducció que n’ha fet Valèria Gaillard, truca el transportista a la porta de part de l’editorial Pòrtic i em serveix tres volums d’A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, traduïts també per la Valèria. Li puc dir “la Valèria” perquè vam treballar junts molts anys a la redacció d’El Punt, ella a la secció de cultura. Era, és, una dona alta, de nas fort i recte, atractiva, molt prima. Tan prima que de vegades un cert excés ha arribat a fer una mica d’angúnia. Camina com si no toqués a terra i parla amb veu baixa. La formació és de dalt a baix francesa. En realitat ens vèiem poc: ella tenia el lloc de feina a la redacció central de Girona mentre que jo em movia primer per la del Maresme i més tard per la de Barcelona. Quan pujava a Girona sempre pensava que m’hauria agradat parlar-hi extensament, inquirir-li sobre els seus orígens i la trajectòria vital. La seva reserva i la meva actitud pàmfila davant les dones enigmàtiques em van retreure.

Tres volums de la Recerca. Pel cantó de Swann, A l’ombra de les noies en flor i El costat de Guermantes. No soc prou proustià per reincidir en una lectura que ja vaig emprendre de jove, però estic segur que la feina de la Valèria ha de ser excel·lent, superlativa. El primer volum ja havia sortit fa uns anys. El vaig llegir a trossos intencionats. Li vaig dir a la Valèria que mai abans no havia vist amb tanta claredat, ni en català ni es castellà, el cèlebre episodi de la magdalena que ho desencadena tot. Ara no ho recordo però diria que la Valèria, fidel a l’original, canvia magdalena per un altre dolç, més francès. En Salvador Milà, el més proustià dels meus amics, té motius d’alegria.

En mig, he llegit un text de Pla que parla de Proust. Hi diu que ell és prou vell per haver assistit a la publicació de l’obra, quan va tenir lloc. Deia també que Quim Borralleras, l’ànima de la tertúlia de l’Ateneu Barcelonès, va ser el primer a Catalunya a llegir l’autor i a fer-se’n devot. Lectura en francès, naturalment. L’Ateneu va ser afrancesat d’origen. La biblioteca ho delata. Què se n’ha fet del francès? Hi ha hagut bones traduccions. Sort en tenim també de les lluminoses de la Valèria.