Francesc Cabana
Quadern d’economia
Dues històries, una moral
La gran empresa catalana ha expressat al govern català que l’economia –la seva i la de Catalunya– necessita treballar en un clima de tranquil·litat i seguretat, i que el clima polític actual no l’afavoreix; especialment els projectes independentistes. Que el turisme, les inversions estrangeres i els projectes d’expansió de les empreses ja instal·lades –catalanes, espanyoles, i estrangeres– es poden aturar. El resultat seria un alentiment del creixement de l’economia catalana. Les petites i mitjanes empreses no hi estan gaire d’acord, perquè els seus interlocutors en el govern central són mínims, el seu poder polític és baix i, per tant, no estan pendents del comportament del sector, perquè no hi poden fer res.
He recordat una vella història que ofereix alguns paral·lelismes amb aquest plantejament. No s’enfadin si creuen que l’he dita grossa. A la meva edat em sento més lliure. Endavant, doncs.
A finals del segle XX, a la República Sud-africana manava una minoria blanca que representava el 10%, aproximadament, d’una població amb una majoria negra aclaparadora. El govern sud-africà i el control del país estaven en mans d’una barreja de ciutadans britànics i holandesos emigrats algunes generacions abans. Ningú pot negar que el Regne Unit i Holanda són països demòcrates, però a Sud-àfrica havien introduït el repugnant sistema de l’apartheid, que considerava la raça negra com a inferior i, per tant, desproveïda de drets polítics. Nelson Mandela, que predicava una rebel·lió contra el govern blanc, però mai havia exercit violència, va ser jutjat i condemnat a 27 anys de presó.
Els organismes econòmics de l’ONU van demanar a les empreses que hi tenien casa i negoci que abandonessin aquell maleït país. Tot i remugant, la majoria ho van fer, amb els bancs al capdavant. Finalment, Nelson Mandela sortí de la presó el 1990, l’apartheid va ser liquidat el 1991 i la raça negra va guanyar el títol que mai hauria d’haver perdut: el de persona, amb els mateixos drets que tots els altres, al marge de la raça o color. Recordem que Gandhi va viure uns anys a Sud-àfrica abans d’iniciar la seva campanya a l’Índia.
Els bancs, que havien deixat Sud-àfrica per convenciment o per haver cedit a les pressions, tornaren al país amb el prestigi ben guanyat de representants de la moral universal i es trobaren amb una situació desagradable: la seva clientela havia passat en bloc als bancs que no s’havien mogut. Van haver de tornar a començar de zero.
A Catalunya, els bancs i unes pila d’empreses han canviat la seva seu social, sense donar cap explicació al públic. L’Oriol Junqueras està a la presó per haver exercit els seus drets, acompanyat d’altres polítics que havien comès el mateix pecat, i altres han optat per l’exili.
Els empresaris insisteixen que ells volen tranquil·litat i en poden trobar tant en una monarquia, en una república o fins i tot en una dictadura, tal com sabem per experiència. Pensen més en el present de l’empresa i dels seus accionistes que en el país en el qual treballen, pensen més en la situació de fa uns anys que en la que podrien tenir en un estat democràtic, no depenent fiscalment ni políticament d’un estat superior, amb un sentit una mica colonialista de raça superior. Els catalans no som negres en una immensa majoria, però històricament la nostra cultura i els nostres sentiments nacionals han estat ignorats o retallats, sense contemplacions.
Aquestes dues històries, tenen la mateixa moral, a part del grau de diferència? Segons com s’ho mirin i segons els seus sentiments. En tot cas, m’agradaria que els empresaris pensessin una mica en la possible moral. Si no és així, hauran après una mica d’història econòmica.