Exilis

Encara sota la síndrome d’un 10-N dels que et fan perbocar a cada cantonada, no deixes de pensar en el posat majestàtic d’un candidat, expert a repetir conteses electorals. No em fa feliç viure en una ciutat on triomfen Vox, el PP i Pedro Sánchez, com a símbols d’una Constitució ja arnada, gràcies a la troballa d’un enemic pe-ri-llo-sís-sim, que es diu Catalunya. I és per això que prefereixo recomanar una exposició modèlica, a la BNE, sobre l’exili republicà d’ara fa vuitanta anys, amb protagonistes d’Euskadi, Galícia i Catalunya, magistral en la seva execució a càrrec de Manuel Aznar Soler i José-Ramón López García. Amb molt de material gràfic del que “fa que tremoli l’esquena del llop”. Com deia Frederica Montseny: “Si cada refugiat espanyol es limités a explicar allò que ha viscut, s’alçaria el més extraordinari i colpidor dels monuments humans.”

Fa vint anys commemoraven a Madrid el seixantè aniversari de l’arribada a Xile del Winnipeg, possible gràcies a la iniciativa de Pablo Neruda. Parlava, en l’acte, la més jove de les persones que fugien de l’“España Nacional”: l’actriu badalonina, que feia anys que vivia a Madrid, Montserrat Julió... de qui conservo la correspondència amb Joan Oliver/Pere Quart i amb Xavier Benguerel. Els darrers anys l’havia anat visitant cada quinze dies –fa molt poc que ha mort– i sempre volia que li llegís en veu alta textos que em repetia, de memòria, a la visita següent. Un d’aquests, de Max Aub, de Campo de refugiados, l’he trobat a l’exposició. Comença així: “Estos que ves ahora deshechos, maltrechos, furiosos, aplanados, sin lavar, cochinos, sucios, cansados... no lo olvides nunca pase lo que pase, son los únicos que, de verdad, se han alzado sin nada contra el fascismo...”.