Assessors

Quan un polític per­pe­tra una atza­ga­iada, ens pre­gun­tem: “Qui l’asses­sora?” ¿Qui va asses­so­rar Mari­ano Rajoy sobre Cata­lu­nya, qui li va acon­se­llar que portés al jut­jat el pro­blema polític? Qui va asses­so­rar Puig­de­mont en un moment cru­cial? Qui asses­sora Torra el dia que ens des­con­certa? Qui asses­sora Trump? Qui Boris John­son? Jo no sé si és perquè reve­ren­ciem tant els polítics que ens pen­sem que no poden come­tre errors per ells matei­xos o, al con­trari, que els tro­bem tan limi­tats que no poden actuar sense algú que els guiï en les deci­si­ons. ¿Qui va asses­so­rar Pedro Sánchez perquè con­voqués les elec­ci­ons de resul­tat catastròfic? Té un nom. Pot­ser no arriba a Ras­putín, però es diu Iván. Iván Redondo, des­ve­len els dia­ris. Tot­hom estava d’acord que Pedro Sánchez el des­pat­xa­ria. Els asses­sors tenen també la uti­li­tat de car­re­gar amb les cul­pes i man­te­nir el líder indemne. El líder de vega­des l’encerta. El mèrit en aquests casos és seu, i no ens pre­gun­tem qui l’asses­sora. No des­pat­xarà Redondo: ha pro­pi­ciat l’urgent pacte de govern.

Tots els comen­ta­ris­tes polítics que escri­uen als dia­ris havien adver­tit Pedro Sánchez que anar a unes altres elec­ci­ons era una equi­vo­cació. Els polítics no fan cas dels dia­ris, no tenen cap con­si­de­ració a l’intrús “quart poder”. Els comen­ta­ris­tes són sos­pi­to­sos de ser­vir l’adver­sari. Els polítics arri­ben al poder amb un paquet d’asses­sors i només a ells i a ningú més escol­ten. I això que es pas­sen el dia rebent gent: empre­sa­ris, sin­di­ca­lis­tes, agents cul­tu­rals, peri­o­dis­tes... Encai­xen mans, assis­tei­xen a sopars, viat­gen... L’única opinió que compta és la de l’asses­sor que es manté tan­cat al des­patx. L’asses­sor no s’exposa a la llum pública... En la seva reclusió, d’on treu la infor­mació que ha de trans­me­tre al polític? Fa ela­bo­ra­ci­ons per­so­nals, cas­tells a l’aire, dona per cer­tes les intuïcions, té per única lec­tura les enques­tes que encar­re­guen a per­so­nes de tota con­fiança, la seva con­fiança. Ara sem­blarà que l’asses­sor és una figura nova. Els reis antics, renu­ents a bar­re­jar-se amb el popu­latxo, ja tenien a la seva dis­po­sició unes cama­ri­lles que els infor­ma­ven del que pas­sava al car­rer. Per por que s’enfa­des­sin, els ser­vien infor­mació par­cial amb culle­reta de sucre, i van aca­bar amb el cap sepa­rat del cos, pri­mer els asses­sors per ordre del rei i després els reis matei­xos. Ras­putín va aca­bar de la pit­jor manera pos­si­ble. Més tard va tocar el torn al tsar.

Tots tenim asses­sors. A mi m’asses­sora molt bé en Rafa, el meu lli­bre­ter. I el vene­dor de fruita de la plaça. I aquell crític de cine que no acos­tuma a fallar-me mai. Si un dia em fallen, no passa res: només és un dia. Si em falles­sin amb insistència aviat ho tin­dria enlles­tit. A casa, a la frui­te­ria, a la lli­bre­ria o el cine em governo jo.