Assessors

Quan un polític perpetra una atzagaiada, ens preguntem: “Qui l’assessora?” ¿Qui va assessorar Mariano Rajoy sobre Catalunya, qui li va aconsellar que portés al jutjat el problema polític? Qui va assessorar Puigdemont en un moment crucial? Qui assessora Torra el dia que ens desconcerta? Qui assessora Trump? Qui Boris Johnson? Jo no sé si és perquè reverenciem tant els polítics que ens pensem que no poden cometre errors per ells mateixos o, al contrari, que els trobem tan limitats que no poden actuar sense algú que els guiï en les decisions. ¿Qui va assessorar Pedro Sánchez perquè convoqués les eleccions de resultat catastròfic? Té un nom. Potser no arriba a Rasputín, però es diu Iván. Iván Redondo, desvelen els diaris. Tothom estava d’acord que Pedro Sánchez el despatxaria. Els assessors tenen també la utilitat de carregar amb les culpes i mantenir el líder indemne. El líder de vegades l’encerta. El mèrit en aquests casos és seu, i no ens preguntem qui l’assessora. No despatxarà Redondo: ha propiciat l’urgent pacte de govern.

Tots els comentaristes polítics que escriuen als diaris havien advertit Pedro Sánchez que anar a unes altres eleccions era una equivocació. Els polítics no fan cas dels diaris, no tenen cap consideració a l’intrús “quart poder”. Els comentaristes són sospitosos de servir l’adversari. Els polítics arriben al poder amb un paquet d’assessors i només a ells i a ningú més escolten. I això que es passen el dia rebent gent: empresaris, sindicalistes, agents culturals, periodistes... Encaixen mans, assisteixen a sopars, viatgen... L’única opinió que compta és la de l’assessor que es manté tancat al despatx. L’assessor no s’exposa a la llum pública... En la seva reclusió, d’on treu la informació que ha de transmetre al polític? Fa elaboracions personals, castells a l’aire, dona per certes les intuïcions, té per única lectura les enquestes que encarreguen a persones de tota confiança, la seva confiança. Ara semblarà que l’assessor és una figura nova. Els reis antics, renuents a barrejar-se amb el populatxo, ja tenien a la seva disposició unes camarilles que els informaven del que passava al carrer. Per por que s’enfadessin, els servien informació parcial amb cullereta de sucre, i van acabar amb el cap separat del cos, primer els assessors per ordre del rei i després els reis mateixos. Rasputín va acabar de la pitjor manera possible. Més tard va tocar el torn al tsar.

Tots tenim assessors. A mi m’assessora molt bé en Rafa, el meu llibreter. I el venedor de fruita de la plaça. I aquell crític de cine que no acostuma a fallar-me mai. Si un dia em fallen, no passa res: només és un dia. Si em fallessin amb insistència aviat ho tindria enllestit. A casa, a la fruiteria, a la llibreria o el cine em governo jo.