Quan vaig ser a Nova York, parlo d’uns quants anys, vaig engegar la televisió de l’hotel al moment que un senyor amb un mapa anunciava que al cap de deu minuts plouria intensament sobre la ciutat. Vaig mirar per la finestra, situada cap a la meitat d’un edifici altíssim. Lluïa un bon sol, no es veia ni un núvol. Al cap de deu minuts exactes plovia copiosament. A Nova York la pluja cau de molt amunt i es precipita molt avall. Vint minuts més, i tornava a sortir el sol. L’home de la televisió també ho havia previst. Vaig quedar parat.

Quan era petit i a casa no teníem televisió escoltàvem per la ràdio Mariano Medina, un meteoròleg que per prudència parlava més dels fenòmens que ja havien tingut lloc que no dels que havien de venir. Sempre deia la temperatura, baixíssima, d’un lloc per a mi misteriós que pronunciava Estangento. De gran vaig saber que es referia a l’estany Gento. Si excepcionalment emetia una predicció, no acostumava a ensopegar-la. Es va imposar la televisió. Un altre meteoròleg va dir un dia que si l’endemà no plovia en un lloc determinat s’afaitaria el bigoti. L’endemà es va presentar sense bigoti.

Avui és dijous. Ahir, en Tomàs Molina, un dels homes del temps de TV3, va dir que avui hi hauria tempestes a la costa entre les sis i les nou del matí. Són les nou. Acaba de sonar l’últim tro, els carrers comencen a eixugar-se després de tres hores de mullena. Al cap de molts anys de desencerts i dubitacions hem atrapat el meteoròleg de Nova York. Suposo que la tecnologia hi deu tenir a veure. El meu mòbil no, perquè no fa res, però els dels meus amics i familiars fan prediccions i diuen la temperatura externa amb la mateixa exactitud.

Dimarts passat al matí, tots els diaris que fins aquell moment havia llegit asseguraven que amb els resultats de les eleccions de diumenge seria dificilíssim formar govern, si no impossible. Les prediccions, algunes de categòriques i totes funestes, abundaven. Cap va endevinar ni de bon tros l’abraçada de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias aquell mateix migdia. Tan difícil com és explicar el passat i el present, i els analistes polítics s’entossudeixen a voler endevinar el futur. El futur el deixarem per als homes del temps. La política, com les reaccions humanes en general, no estan –de moment– sotmeses als aparells de precisió. Quan es va convocar el conclau per escollir l’actual papa, els vaticanòlegs més conspicus van assegurar que el beneficat seria canadenc. Va ser argentí. Bé: van encertar el continent. Ai, de poc.

L’última de Woody Allen es titula Dia de pluja a Nova York. Més valdria que l’hagués titulada Dia de sol, perquè no va ploure cap dia del rodatge i es nota molt la regadora. Hauria d’haver consultat l’home del temps.