Fetitxisme a l’estat del benestar

Suposo que és per mandra de mandrosos que se sol utilitzar el mantra: a les polítiques públiques dominen aquests últims, els estereotips, potser en raó dels primers. Que la política pública sigui tan propera a la política sense adjectius sembla una invitació als seus proponents a creure que tot s’hi val. Diem així que “Suècia és bressol de les polítiques socials progressistes” i ens quedem tan amples. Afirmem que finançar un servei públic amb impostos és sempre més equitatiu que fer-ho amb cotitzacions i mirem desafiadorament a qui s’atreveixi a estar-hi en contra. Parlem de taxes universitàries i les entenem, però si esmentem els copagaments posem el crit al cel. Si identifiquem una despesa que no ens agrada la critiquem; si el mateix efecte es persegueix a través d’una deducció fiscal, que no visualitzem, callem. Si hom qüestiona l’universalisme per bé de ser més selectiu en prestacions, ja se l’acusa d’enterrador de l’estat del benestar. Proclamem l’equitat d’accés i donem per fet que això garanteix la igualtat de resultats. O que la redistribució a Espanya la fan els impostos quan gairebé en quatre cinquenes parts procedeix de les prestacions socials, i sovint de les pensions, i no tant per la incidència pro pobre per euro gastat sinó per la seva importància absoluta (en PIB) i relativa (dintre del total de la despesa social). I per això, només la menor utilització de les rendes altes d’un servei públic universal permet efectes pro rendes baixes. Creiem que la redistribució la fa l’impost sobre la renda de les persones físiques i ens oblidem que els rics de veritat no paguen IRPF.

La política social al nostre país té entre les noves coordenades, en primer lloc, l’obsolescència d’un capital humà poc format i que la tecnologia i la intel·ligència artificial expulsen del mercat, sense retorn ja; en segon lloc, una generació de joves que si troben feina, ben retribuïda i aixequen ingressos fiscals, abans de decidir quina educació, sanitat o serveis socials es donen, hauran de sufragar primer els costos financers del deute públic que els deixen, i finalment, l’augment de la longevitat demogràfica, la transició epidemiològica de les malalties transmissibles a les patologies cròniques i la vulnerabilitat psicosocial d’una proporció creixent de la població generaran una tendència sostinguda a l’augment del nombre de ciutadans que patiran un trastorn crònic o més d’un, discapacitat i privació social. A l’hora que la ciència parla ja del transhumanisme, viure per sempre, altres parlen de la fi del treball, per una robòtica que el farà innecessari.

L’estat del malestar en el qual es troba avui el nostre estat del benestar és la constatació de l’ànim d’una ciutadania descontenta que, en general, s’havia acostumat a esperar més i més de la prestació social sense mostrar disposició a contribuir suficientment per possibilitar-la. Un estat del benestar que arriba tard –amb la democràcia– però amb capacitat de fagocitar un creixent volum de recursos de la mà de les expectatives ciutadanes i el corporativisme polític sindical derivat de la creació d’oferta pública i ocupació. La demanda cívica, instal·lada en una suposada gratuïtat de tot allò que és públic, vol més i millors serveis sense mostrar voluntat per abordar la despesa amb més finançament, i oblidant que no es poden tenir prestacions nòrdiques amb impostos llatins, i amb una evasió fiscal o frau que ha comptat amb certa acceptació social tàcita. Per a molts, públic continua volent dir de l’Estat, quelcom aliè, de l’administració, i no “de la gent”.

La crisi econòmica viscuda ha suposat en aquest sentit el retorn al passat. Sense creixement de la renda i amb disminució dels ingressos fiscals no és financerament sostenible ni mantenir el nivell de serveis que es pensava ja consolidat ni, per descomptat, oferir prestacions noves que es consideraven meritades. Si en el passat la despesa social havia crescut fins i tot per sobre del que ho havia fet la renda, amb la recessió aquest creixement s’ha alentit. El fet que la despesa es reduís menys del que ho feien els ingressos obria una escletxa financera que empenyia els governs a la consolidació fiscal per evitar un dèficit explosiu. Les prestacions reals s’han salvat sobretot gràcies als treballadors públics, que han fet més amb menys recursos. Però aquesta reacció és de curta durada: crema els professionals i no té futur. No s’ha aprofitat, doncs, la crisi per replantejar inèrcies, i fins i tot per fer variar perspectives i cultures.

Tanmateix, la indignació que ha causat el repartiment dels costos de la crisi, la creixent desigualtat que s’experimenta a la seva sortida, i la percepció que poc o res s’ha fet per immunitzar l’economia d’una nova crisi pandèmica, ha focalitzat les ires de la població en la contenció de la despesa social. Es clama així en mitjans polítics i ciutadans contra les retallades, sense valorar tot allò que s’ha aconseguit, sense qüestionar la forma com s’ha assolit, i si el mateix o menys pot ser millor i més raonable davant un potencial malbaratament de recursos. A la vegada, determinats partits polítics atemoreixen els ciutadans amb la idea que tota reforma implica la privatització dels serveis públics. Partits que continuen lluitant en favor de funcionarització de tota l’activitat pública, negligint que sobretot el que fan és privatitzar el seu propi lloc de treball. Malestar, privatització i deute són els tres genets que hauríem d’intentar descavalcar per recuperar una anàlisi assossegada sobre allò del nostre estat del benestar que és consolidable i allò que és revisable; de la política que és necessària per al benestar social i de la que no ho és tant. O gens.