Ara i el fèmur

En aquests dies de des­car­ri­la­ment col·lec­tiu de brúixo­les, quan la cre­a­ti­vi­tat resta endor­mis­cada i ja et mera­ve­lles per ben poca cosa, el cer­vell reposa en un punt mort inter­mi­tent. Lla­vors, sense voler, pen­ses en la lluita con­tra el temps, el tema clau de les bones novel·les. Allò tan filosòfic de qui soc i cap a on vaig, de què soc i quant em queda. Un dia et lle­ves i encara no ha dei­xat de ploure. Surts al car­rer i en dos minuts ja tens els camals dels pan­ta­lons xops i els cabells amb tanta elec­tri­ci­tat estàtica que hi podries coure cas­ta­nyes. Ara m’hauré de can­viar. El pre­a­do­les­cent que corre per casa et fa ado­nar de la bui­dor de l’adverbi ara. Ara no exis­teix, perquè quan has aca­bat de dir “ara”, ja no és ara, és el següent ara, que tam­poc no ho és, perquè en el temps que tri­gues a dir “ara” ja ha pas­sat. Només són quarts de nou del matí i el debat és metafísic a més no poder. Sem­bla men­tida que una gene­ració ins­tal·lada en l’hiper­pre­sent refle­xi­oni sobre la con­tra­dicció que implica aquest ara que, en rea­li­tat, no exis­teix. És la teo­ria del caos, l’efecte papa­llona que fa que, men­tre una cri­a­tura estu­dia els ossos del cos humà per a un exa­men de natu­rals, les seves dues besàvies es tren­quin el fèmur amb tres dies de diferència. L’ara no deixa de ser una broma maca­bra d’un destí que, per més que ens hi esmer­cem, no tin­drem mai del tot apa­mat. L’ara és una paraula polisèmica. Val més que obli­dem el seu absurd sig­ni­fi­cat tem­po­ral. Que­dem-nos amb el seu sen­tit de pedra con­sa­grada. Blava, si pot ser. O no, esbor­rem-la del tot del nos­tre voca­bu­lari. Per far­sant.