Memòries d’un filòleg

Narcís Garo­lera, repu­tat filòleg, un dels màxims espe­ci­a­lis­tes en l’obra de Jacint Ver­da­guer, acaba de publi­car un lli­bre de memòries molt sucós a Edi­ci­ons de 1984: Gale­ries del record. Memòries d’un filòleg. L’obra, escrita amb una gran pul­cri­tud, com­bina ame­ni­tat i savi­esa, i està ama­rada d’iro­nia –sovint, una iro­nia amarga– i dotada, en alguns pas­sat­ges, d’una tensió dramàtica que diríeu pròxima a la ficció novel·lesca.

“Vaig venir al món, a la ciu­tat de Vic, la mati­nada del 28 d’agost del 1949.” Les pàgines sobre la infan­tesa tenen un aire més líric que no les que ocu­pa­ran el relat de l’edat de madu­resa. Com Sagarra en les seves Memòries, Garo­lera també enfon­deix les arrels de l’arbre genealògic propi: l’arrel viga­tana, la gar­rot­xina. D’aquesta pri­mera etapa, cal des­ta­car-ne el “des­as­tre fami­liar” oca­si­o­nat per l’erràtica vida labo­ral del seu pare, un pecat que, indi­rec­ta­ment, han anat pagant els fills. Pot­ser per això mateix, l’autor ha tin­gut, des de sem­pre, la pruïja de posar molt de seny en la feina i pla­ni­fi­cació del seu futur. El pas pels maris­tes i pel Semi­nari, anys de la pri­mera joven­tut, mar­quen també el seu caràcter.

El lli­bre gua­nya en inten­si­tat i interès un cop el pro­ta­go­nista desem­barca a Bar­ce­lona, pen­jada la sotana, per cur­sar-hi la car­rera de filo­so­fia i lle­tres. Cor­ria l’any 1968, i les pàgines dedi­ca­des al pis on feu cap l’estu­di­ant de Vic són impa­ga­bles. Anti­re­vo­lu­ci­o­nari i con­ser­va­dor, el jove Garo­lera va cons­truint la seva per­so­na­li­tat i afer­mant la seva vocació. A la facul­tat, fa amis­tat amb un pro­fes­sor de renom: Joan Solà –jun­ta­ment amb el de Ver­da­guer, el nom més citat en les sis-cen­tes pàgines llar­gues del volum–. Anys a venir, i superat el ser­vei mili­tar, hi haurà un fet molt relle­vant: l’abril de 1986 és exclòs del comitè d’edició de l’obra ver­da­gue­ri­ana, obra que s’havia d’anar publi­cant a Eumo. Joa­quim Molas n’és el res­pon­sa­ble: “Les con­seqüències d’aquest veto deter­mi­na­rien, de forma deci­siva, la meva poste­rior dedi­cació a l’estudi i l’edició de l’obra de Ver­da­guer.”

I hi ha molta més teca: el pro­fund desen­gany en veure com la política con­ta­mina diver­sos sec­tors pro­fes­si­o­nals; el de l’ense­nya­ment, posem per cas, que Garo­lera coneix molt bé, com a pro­fes­sor en tots els nivells, excepte el pri­mari, i com a ins­pec­tor. Les seves des­a­vi­nen­ces amb la degana Folch durant els seus anys a la UPF. Mol­tes d’aques­tes pàgines són, doncs, de defensa pròpia. De lliçons, el lli­bre en pro­posa unes quan­tes. Jo en subrat­lla­ria, sobre­tot, dues: la importància de tenir un pro­jecte en la vida (el de Garo­lera ha estat la filo­lo­gia). I el pes que tenen algu­nes deci­si­ons a la vida, que ens mar­quen, sis­plau per força, inde­fec­ti­ble­ment. A banda tot això, quins magnífics retrats d’home­nots que conté, el lli­bre: J. V. Foix, Gabriel Fer­ra­ter, Martí de Riquer o Joan Coro­mi­nes, entre altres!