Contra el sectarisme

No a la cor­rupció, no al sec­ta­risme, no al repar­ti­ment de càrrecs d’acord amb quo­tes i pac­tes fets entre les fac­ci­ons que van resul­tar gua­nya­do­res en aca­bar la guerra, que s’atri­bu­ei­xen la repre­sen­ta­ti­vi­tat dels “seus” i que ges­ti­o­nen el poder com un negoci. No a con­ti­nuar sent peons dels interes­sos polítics de l’Iran i de l’Aràbia Sau­dita. No a la cor­rupció i a la falta de ser­veis soci­als i opor­tu­ni­tats labo­rals.

Aques­tes són unes rei­vin­di­ca­ci­ons que fa temps cri­da­ven els joves als car­rers de l’Iraq, sobre­tot a Bag­dad i a les ciu­tats i bar­ris xiïtes, on a l’octu­bre va escla­tar una nova onada de pro­tes­tes que ja han cau­sat més de 300 morts per foc de milícies pro­go­ver­na­men­tals o de les for­ces poli­ci­als. I són també les rei­vin­di­ca­ci­ons dels joves, amb una presència majo­ritària de dones i noies, que sur­ten al car­rer al Líban des de fa un mes. Una pro­testa que va començar a Bei­rut per opo­sar-se a l’impost sobre les tru­ca­des de What­sApp que havia apro­vat el govern pre­si­dit pel sun­nita Saad Hariri, que ha aca­bat dimi­tint. Pro­tes­tes que con­demna el líder d’Hez­bol·là, Has­san Nas­ral·là.

Nas­ral·là, fidel a l’Iran, és l’home que amb el seu par­tit, milícia armada i ges­tor de ser­veis soci­als per als “seus”, s’ha opo­sat a les pro­tes­tes perquè qüesti­o­nen el seu poder, i van també con­tra l’Iran, on els joves i les dones liba­ne­ses no veuen cap ele­ment enve­ja­ble. Però no van només con­tra l’Iran. Van també con­tra l’Aràbia Sau­dita i el príncep Moham­med bin Sal­man, que, fa dos anys, des­con­tent pels acords que feia Hariri amb Hez­bol·là, el va segres­tar i el va obli­gar a lle­gir per tele­visió una carta de dimissió que després ell mateix va des­men­tir.

Les pro­tes­tes també han escla­tat a l’Iran, que, com que és un règim no democràtic, ha pogut tan­car inter­net, canal pel qual es con­vo­quen les mobi­lit­za­ci­ons i s’informa del que està pas­sant. A l’Iran les pro­tes­tes han escla­tat per la forta pujada de la ben­zina, cau­sada per l’ofec econòmic de les san­ci­ons impo­sa­des per Donald Trump, que, fidel a l’Aràbia Sau­dita, va tren­car l’acord nuclear. Però també es pro­testa per la cor­rupció i la falta de lli­ber­tat i, sobre­tot, de pers­pec­ti­ves labo­rals i pro­fes­si­o­nals. Joves que no volen con­ti­nuar com a ostat­ges del règim dels aia­tol·làs i dels cor­rup­tes Guar­di­ans de la Revo­lució. Un règim enfron­tat amb l’encara menys democràtica Aràbia Sau­dita, que vol con­tro­lar el món islàmic en bene­fici propi.

Evi­dent­ment, la sor­tida de la crisi serà dife­rent per a cadas­cun d’aquests països. Al Líban sem­bla impro­ba­ble que s’aprovi un canvi cons­ti­tu­ci­o­nal que dero­gui el repar­ti­ment con­fes­si­o­nal de càrrecs i escons. Un jove pot sor­tir lliu­re­ment del país i pot con­su­mir alco­hol. Però una dona filla de musul­mans té pro­ble­mes per casar-se amb un no musulmà. I ningú pot adhe­rir-se a un pro­jecte polític acon­fes­si­o­nal, perquè el sis­tema no ho per­met.

A l’Iraq, men­tre que el líder religiós Alí al-Sis­tani ha dema­nat als polítics que escol­tin els joves i el líder xiïta Muq­tada al-Sadr ha donat suport a les revol­tes, els polítics xiïtes obe­di­ents a l’Iran que es repar­tei­xen el poder i els guanys de la cor­rupció es neguen a fer refor­mes per no per­dre el que són. La pugna entre l’Aràbia Sau­dita i l’Iran és un fac­tor deter­mi­nant de la ines­ta­bi­li­tat d’aquests tres països. Però en els temps d’inter­net i de la lli­ber­tat de pen­sa­ment que cir­cula per la xarxa, molts joves de l’Iraq, l’Iran i el Líban no estan dis­po­sats a mal­gas­tar la seva vida espe­rant que la pugna cen­tenària entre àrabs i per­ses, entre xiïtes i sun­ni­tes, es rea­justi lleu­ge­ra­ment amb la victòria d’uns o altres.