Les ajudes a la banca

El Banc d’Espa­nya ha anun­ciat, sense des­pen­ti­nar-se, que les aju­des al sec­tor finan­cer durant la crisi s’han dis­pa­rat fins als 65.725 mili­ons d’euros. D’aquests, 42.561 els ha apor­tat l’Estat, és a dir, vostè, el seu veí i el frui­ter que els ven a tots dos les pomes i que aquest mes no es pot com­prar unes saba­tes perquè ha d’abo­nar la quota d’autònom. Ara fa just un any, el mateix Banc d’Espa­nya va adme­tre que la banca amb prou fei­nes havia retor­nat un 8,03% de les aju­des per­ce­bu­des. Men­tres­tant, la xacra dels des­no­na­ments no s’atura. Cata­lu­nya segueix encapçalant un rànquing ben nefast, amb una mit­jana de 38 des­no­na­ments al dia. Si bé és cert que els que tenen l’ori­gen en una exe­cució hipo­tecària han bai­xat al vol­tant d’un 30%, no és menys real que qual­se­vol fill de veí està obli­gat a sufra­gar fins a l’últim cèntim del deute amb una enti­tat bancària si no vol veure com el pes de la justícia recau sobre ell. En canvi, la banca no sem­bla tenir l’obli­gació de cor­res­pon­dre amb un com­por­ta­ment simi­lar i ni tan sols afluixa sabent que la seva sal­vació depèn de molts ciu­ta­dans com els que vol expul­sar. De la mateixa manera que si jo sus­penc en la gestió de la meva eco­no­mia no vindrà ningú a donar-me copets a l’esquena ni a injec­tar-me uns quants euros sense con­tra­par­tida, no puc enten­dre per què el sec­tor finan­cer té màniga ampla. O pot­ser s’entén millor quan lle­gei­xes exem­ples de com els bancs con­do­nen deute als par­tits. Quid pro quo.