La famosa “llei Aragonès”

Ara fa vora tres anys que pràcticament un centenar d’ajuntaments catalans van aprovar, gairebé sempre per unanimitat, una moció d’una iniciativa ciutadana anomenada Anem a Mil. L’objectiu d’aquesta plataforma era reivindicar un salari mínim de mil euros, evidenciant que la retribució mínima vigent no era suficient per cobrir les necessitats bàsiques de les persones. En aquestes mocions s’hi demanava que els consistoris es comprometessin a pagar com a mínim aquest sou al seu personal, però també que en les licitacions s’exigís a les empreses concursants que paguessin almenys aquesta quantitat als seus empleats. En aquell moment a ningú se li va ocórrer dir que aquests compromisos del ple fomentaven les externalitzacions, sinó que tothom va entendre que, ja que els ajuntaments eren empesos per la legislació estatal a no endeutar-se i, per tant, a treure a concurs algunes de les inversions necessàries, era millor imposar unes normes del joc que fossin més amables i que no només premiessin les empreses que rebentaven preus a costa del salari dels treballadors. També la CUP, que en alguns indrets va intervenir per expressar que considerava la mesura insuficient, va votar-hi sempre a favor. És ben curiós, doncs, que, al cap de tres anys, una llei que no estableix cap nou supòsit d’externalització, sinó que procura legislar amb el mateix esperit que aquelles mocions aprovades el 2016, sigui rebuda per alguns sectors amb gesticulació i atacs frontals. Fomentar la contractació de persones amb discapacitats, recompensar les mesures de respecte al medi ambient o rebaixar la importància del preu del servei per tenir més en compte altres factors no té cap relació directa amb el fet que hi hagi més o menys externalitzacions. Aleshores, convindria preguntar-se quin és el veritable objectiu de tots aquests escarafalls i caldria rumiar si s’està essent sincer en el debat públic al voltant de la tramitació d’aquesta llei.